La preservació digital del patrimoni audiovisual en suport magnètic a la Biblioteca Nacional de España

1 Introducció

La Biblioteca Nacional de España (BNE) va començar el 2022 un projecte de digitalització massiva de material audiovisual en suports magnètics d’àudio i vídeo. En general, es prioritza la digitalització del fons que està lliure de drets, circumstància que permet fer-ne difusió a través d’Internet i també ofereix la possibilitat de reutilitzar-ne la informació per generar nous productes que hi estiguin basats. Per què, aleshores, s’ha de digitalitzar un fons amb drets d’autor que no es podrà difondre en aquesta escala? Els motius són ben clars. La degradació dels suports en què es troben els fons audiovisuals és palesa i cada vegada és més difícil trobar o mantenir els equips físics necessaris per reproduir-los, així com el personal qualificat per mantenir i reparar aquests equips. D’altra banda, poder utilitzar una còpia digital per visualitzar-los evita les manipulacions constants dels originals, que acceleren encara més la degradació d’un material ja molt deteriorat.

La urgència per abordar aquest tipus de materials és evident. Ha arribat el moment de preservar els milions de vídeos que es van produir entre els setanta i les primeries dels anys 2000 i que es troben en arxius d’arreu del món, tal com exposa la International Association of Sound and Audiovisual Archives (IASA; Fleischhauer i Bradley, 2019)

La primera passa lògica d’aquesta preservació és la conversió del senyal analògic a digital, cosa que s’aconsegueix bàsicament mitjançant una digitalització d’alta qualitat, seguint recomanacions internacionals conformes al tipus de fons de què es tracta. Però aquesta digitalització no és garant per si mateixa de la preservació dels fons fins que no s’hi sumin les accions pròpies de la preservació digital, que asseguren i protegeixen aquestes digitalitzacions de riscos o pèrdues. Aquesta tasca, que s’està duent a terme en tots els projectes de digitalització de la BNE, fa que la institució compleixi una de les seves missions més fonamentals: la preservació del patrimoni a llarg termini.

2 El fons que s’ha de digitalitzar

Com a primera passa abans de procedir a la digitalització, cal estudiar i analitzar el material que es té. Aquests projectes massius impliquen tots els departaments de la Biblioteca en un procés de selecció molt minuciós. Cal fixar prioritats per a la preservació en funció de diversos aspectes: el deteriorament físic del suport, per exemple, o l’obsolescència tecnològica (és a dir, aquells materials que ja no es poden reproduir perquè a la institució ja no hi ha disponibles reproductors). D’altra banda, hi ha altres criteris per a la selecció relacionats amb els interessos propis de l’entitat.

La col·lecció d’audiovisuals de la BNE està composta per cintes magnètiques (principalment VHS, Betamax i Video 2000) i discos digitals (DVD, Blu-ray 4K HD). La major part són documents que van ingressar a la BNE gràcies al compliment de la Llei de dipòsit legal, que obliga a dipositar-hi almenys un exemplar dels audiovisuals distribuïts o editats a l’Estat espanyol (Gobierno de España, 2021). La col·lecció conserva tota mena de suports creats per al consum domèstic i conforma una bona base de dades de referència per als estudis i les recerques relatius al cinema espanyol, ja que inclou no només títols audiovisuals, sinó també informació referida als creadors: directors, productors i compositors de bandes sonores, juntament amb els intèrprets. És un reflex de la indústria cultural de consum de masses, que mostra els gustos i les tendències en el món de la producció audiovisual dels anys vuitanta en endavant, tal com assenyalen Bordes, García i López (2018).

El compliment de la Llei de dipòsit legal implica, a més, que la col·lecció és curulla d’obres iguals en formats diferents, per la qual cosa també cal valorar el nombre de còpies que es tenen. Per exemple, una mateixa pel·lícula es pot trobar en VHS, DVD i Blu-ray. És necessari digitalitzar tots els formats d’una mateixa pel·lícula? Cada format té les seves particularitats pròpies i totes s’haurien de preservar a llarg termini. Ara bé, per descomptat, la resposta real depèn en gran manera dels recursos disponibles.

El projecte de digitalització massiva que s’aborda actualment a la BNE comprèn una part del fons audiovisual de la Biblioteca en mitjans magnètics analògics.

Figura 1. Fons audiovisual objecte de la digitalització massiva.

Es digitalitzen cintes de vídeo de tots els formats disponibles: VDH, Betamax, Betacam, Video 2000 i VHS-C. En els formats més inusuals ja no hi ha reproductors per al públic, per la qual cosa la digitalització és fonamental. El projecte permetrà digitalitzar tots aquests formats menys habituals, però, en el cas del VHS, s’han hagut d’establir unes prioritats, ja que no es podrà completar la digitalització de tota la col·lecció en aquest format. Així, per exemple, es dona prioritat a exemplars rars i únics com, per exemple, els enregistraments casolans que Manuel de Cos (Wikipedia, 2022) va donar a la Biblioteca, que representen un interessant testimoni etnogràfic. Així mateix, s’anteposen les produccions nacionals a les estrangeres, en consonància amb la missió de la Biblioteca: música o pel·lícules espanyoles; compositor, director o intèrpret espanyol…

3 Els formats digitals de preservació

Un cop s’ha determinat quin és el material que s’ha de digitalitzar, la passa següent ha de ser establir els paràmetres necessaris per digitalitzar-lo, tenint en compte directrius i estàndards internacionals, com els definits per la IASA o la Library of Congress (Library of Congress, 2023), així com les conclusions obtingudes fruit de l’anàlisi i estudi previ del material. D’altra banda, per prendre una decisió adequada a cada projecte, cal tenir en compte altres factors que hi influeixen: els recursos disponibles, el temps, la capacitat d’emmagatzematge i la qualitat dels originals.

En primer lloc, cal definir el format del fitxer màster. L’elecció del més apropiat depèn, en gran part, de la qualitat de l’original i n’ha de ser un reflex tan fidel com sigui possible. En realitat, aquest fitxer màster no és res més que un contenidor digital que allotja a l’interior els fitxers dels diferents tipus de senyals analògics: de vídeo, d’àudio, de text (subtítols) i de metadades, ja sigui producte de la transferència analògic-digital, ja sigui perquè se n’ha informat a posteriori. Així, per exemple, d’un VHS, se n’extreu un únic senyal amb àudio i vídeo en canals òbviament separats, però sense subtítols, tret que n’hi hagi. El contenidor identifica les dades i estableix l’ordre en què es desen. Alguns dels contenidors més coneguts són Audio Video Interleave (AVI), Matroska (MKV), Moving Picture Experts Group (MPEG) o QuickTime File Format (MOV).

Aquests fitxers ocupen molt espai, per la qual cosa solen ser comprimits per mitjà de còdecs. L’elecció del còdec també és important. Aquests algorismes codifiquen la informació i després la descodifiquen perquè es puguin reproduir. D’aquesta manera, redueixen l’espai del fitxer eliminant informació redundant o de baixa percepció i respectant la qualitat de l’original tant com sigui possible. Generalment, els còdecs més considerats en preservació són els que ofereixen compressió sense pèrdues i són formats oberts perquè la informació per descodificar les dades i tornar-les a l’estat original sempre està disponible. Alguns dels més habituals són Digital Video (DV), x264, SMPTE 421 (VC-1) o ProRes (Taula 1).

3.1 El format digital de preservació emprat a la BNE

L’elecció del format de fitxer màster per preservar a llarg termini el material audiovisual no és una tasca senzilla. No hi ha un sol estàndard que sobresurti o s’utilitzi a escala global, com sí que passa en els registres sonors o en el material bibliogràfic, per als quals estan més definits. Qualsevol de les opcions disponibles sempre té un o diversos aspectes a favor i en contra que cal considerar. La decisió final depèn de diversos factors, però, sens dubte, un dels que hi influeix més és la disponibilitat de pressupost i, per extensió, la capacitat per a l’emmagatzematge d’uns fitxers excessivament pesants.

El format triat en els projectes de la Biblioteca Nacional al llarg dels anys ha anat variant de projecte a projecte segons canviava el panorama en la preservació digital del patrimoni audiovisual, l’evolució de les tecnologies, i en consonància amb el pressupost disponible.

Pel que fa al contenidor, en el primer projecte de digitalització d’aquest tipus de material es va fer servir l’Audio Video Interleave (AVI). En projectes posteriors es va optar per canviar-lo pel QuickTime File Format (MOV). En la digitalització actual, després de provar la qualitat i els resultats amb diversos formats, s’ha decidit mantenir el format QuickTime. Es tracta d’un tipus d’arxiu molt utilitzat i estès per reproduir continguts multimèdia. A més, la qualitat d’aquest format és superior a d’altres i els fitxers es poden comprimir per aconseguir fitxers més petits mantenint la qualitat de la imatge. Un altre dels avantatges és la possibilitat d’emmagatzemar-hi metadades amb informació sobre el contingut. El desavantatge principal des del punt de vista de la preservació digital a llarg termini és que es tracta de programari propietari, amb els riscos que això suposa per migrar els fitxers a nous formats quan quedin obsolets o deixin de mantenir-se.

Tot i això, si s’ha escollit aquest format és perquè, d’una banda, està tan estès que es pot suposar que, arribat el moment, hi haurà la possibilitat de migrar a altres formats sense perdre la informació. D’altra banda, les necessitats d’emmagatzematge en altres formats lliures es dispararien i no es podrien assumir pressupostàriament. Actualment, tot el que s’ha de produir ocuparà aproximadament 800 TB i se n’han de desar dues còpies, segons la política actual de preservació a la BNE. Si s’haguessin seguit les recomanacions internacionals, s’haurien duplicat o, fins i tot, triplicat les necessitats d’emmagatzematge, cosa que suposaria deixar menys pressupost per a la digitalització. Així doncs, s’ha arribat a una solució de compromís.

Un altre dels factors que va determinar que es considerés aquesta opció és el barem que va publicar l’Open Preservation Foundation amb els formats més utilitzats (Open Preservation Foundation, 2022). Aquesta organització va fer pública una comparativa amb els formats d’arxiu més adoptats per diferents institucions, a fi d’inspirar les organitzacions que començaven o renovaven la seva política sobre formats d’arxiu. En la taula comparativa, diferents institucions culturals aportaven un valor als diferents formats: 2 punts si era un format preferent, 1 si era acceptable, 0 per als formats acceptats però que serien transferits imminentment, i -1 si no era acceptat. En el moment de prendre la decisió sobre el format per al projecte de digitalització massiva, el QuickTime File Format mantenia una de les puntuacions més altes en la taula.

Malgrat això, la tecnologia evoluciona ràpidament i van apareixent altres solucions que compleixen els requisits que qualsevol institució considera favorables: codi obert, gran qualitat amb arxius menys pesants, etc. Això, afegit al fet que la qualitat de l’original en aquest tipus de suports no és bona i que la BNE disposa d’altres formats posteriors de més qualitat, fa que pensem que actualment usem uns recursos massa abundants pel que fa a l’espai i, per extensió, costosos.

D’ara endavant, tindrem en compte totes aquestes variables perquè, en vista d’aquesta experiència, haurem de fer servir altres formats més adequats, basant-nos en la relació qualitat-inversió entre l’original i la còpia digital.

Figura 2. Procés de digitalització de material audiovisual.

Altres paràmetres que cal considerar són els següents:

• Compressió. Tenint en compte la gran quantitat de dades d’imatge i so que calen per representar una seqüència de vídeo digital, la compressió es fa indispensable, encara que hi hagi opcions de no compressió. En el cas d’aquest projecte de digitalització massiva es va fer servir el còdec ProRes 4:2:2, tot i que és un sistema de compressió amb pèrdua d’informació. D’una banda, és una pèrdua limitada, no perceptible, tenint en compte que les fonts són cintes de vídeo casolanes (VHS o Betamax). D’altra banda, s’adapta bé als possibles processos posteriors d’edició i representa un equilibri entre qualitat d’imatge i so i optimització de recursos d’emmagatzematge i processament.
• La resolució espacial de quadre. En els sistemes de vídeos analògics, la resolució equival a 720 × 576 píxels, per la qual cosa la decisió era clara. Es respectava l’original, ja que altrament es traçarien píxels de sobra, que no existeixen a la font, de manera que es falsejaria el resultat.
• Profunditat de color. La imatge de vídeo es registra i transmet separant el color de la informació sobre luminància. La profunditat de color d’aquest projecte era de 4:2:2, tenint en compte que la informació de luminància se sol mostrejar el doble que la informació de color. D’aquesta manera, per cada dues mostres de luminància només n’hi ha una de color.
• Profunditat de bits. Determina la qualitat del color i el contrast de la imatge. En aquest projecte es fa servir una profunditat de 8 bits per canal de color.
• Taxa de mostratge. És el volum de dades per segon mesurat en megabits. Està determinat per tots els paràmetres anteriors quant a qualitat de la imatge. Es va definir en 45,88 megabits per segon. D’altra banda, s’utilitza una taxa de bits variable, és a dir, augmenta quan hi ha molt moviment en la seqüència i es redueix quan no hi és.

4 Els fitxers derivats

Un altre dels objectius en un projecte de digitalització és la difusió del fons dins dels marcs que estableix la Llei de propietat intel·lectual. El fitxer màster és massa pesant per poder ser difós en els portals d’accés, fins i tot en alguns ordinadors locals antics, per la qual cosa, en general, se’n fa una còpia en un format més lleuger que pugui ser difós fàcilment en el gestor de continguts; en el cas de la BNE, el portal Biblioteca Digital Hispánica (Biblioteca Nacional de España, 2022).

En aquest cas el contenidor és l’MP4, format per una sèrie d’algoritmes de compressió que codifiquen dades, àudio i vídeo i n’optimitzen la qualitat d’emmagatzematge, codificació i distribució en xarxes. De la mateixa manera, es redueix la taxa de mostratge a l’oportuna per a una visualització de qualitat. Es va triar aquest format perquè és compatible amb un extens nombre de dispositius dels usuaris, ordinadors i telèfons mòbils, i, a més, amb programes d’edició de vídeo i serveis i protocols de transmissió, cosa que n’afavoreix l’ús i la compatibilitat amb futurs dispositius i programes. A més, funciona amb HTML5, que facilita l’ús de vídeo a les pàgines web.

Taula 1. Paràmetres definits en el projecte de digitalització massiva de la BNE per als fitxers màster i derivat.

5 Metadades

Un cop duta a terme la digitalització tenint en compte els paràmetres definits, és el moment de reflectir‑los en les metadades. La informació que s’aporta en el fitxer de metadades ha de ser suficient per documentar els objectes digitals amb l’objectiu que a llarg termini permeti reproduir l’obra tan fidelment com sigui possible respecte de l’original. Però les metadades no només permeten identificar l’objecte digital: també faciliten les futures migracions dels arxius.

La informació que s’hi detalla és molt diversa i complementària alhora. Ha de contenir la codificació del fitxer, dades del creador i editor del fitxer, informació bibliogràfica, drets d’ús i accés als objectes digitals, llista dels estàndards de metadades utilitzat, sense oblidar de comprovar-ne la integritat mitjançant la consignació de l’empremta electrònica (MD5), comprovacions amb antivirus i validacions en funció de les extensions dels fitxers, és a dir, esdeveniments propis requerits en la preservació digital.

Per a la informació descriptiva, administrativa i estructural de l’objecte digital i per a les dades de preservació es fa servir l’esquema de metadades METS-PREMIS. Quant a les metadades referides al contingut audiovisual, s’utilitza l’EBUCore, un esquema de metadades basat en el Dublin Core.

El fitxer de metadades es genera mitjançant l’aplicació Cran MD, desenvolupada ad hoc per a la BNE. Aquesta aplicació disposa d’un fitxer de configuració en què s’especifiquen quines dades es recol·lecten, quines comprovacions es fan, quins fitxers es generen i quins es verifiquen, segons les necessitats transmeses per la BNE. Se serveix d’altres eines de programari lliure, com ara el JHOVE, que analitza i verifica que els documents estiguin ben formats (en coherència amb els requisits bàsics del format) i siguin vàlids, a més de calcular l’empremta electrònica per a cada fitxer. Com a complement del JHOVE, utilitzen la llibreria de Java l’Apache PDFBox,¹ el VeraPDF² i el MediaInfo.³ A més d’aquestes, aplicades per conèixer-ne les característiques, s’utilitza el ClamAV4 per comprovar que els fitxers estan lliures de virus.

Un altre procés de gran interès és la comprovació de possibles fitxers corruptes. El JHOVE només revisa l’estructura dels fitxers TIFF i detecta aquells que estan corruptes en la capçalera o en els punts en què se separen unes dades d’altres, però no comprova si el fitxer està malmès. Per a aquesta tasca s’utilitza el Convert (ImageMagick),⁵ que transforma cada fitxer, TIFF i JPEG, en una miniatura en JPEG que es descarta posteriorment. Així, recorre tot el fitxer (estructura i dades d’imatge) i troba possibles errades.

Amb això, es completa el paquet d’informació necessari per a cada objecte digital i per utilitzar-lo a llarg termini. En les imatges hi ha un exemple, de la part tècnica de l’esquema de metadades d’un fitxer digital audiovisual, en què es poden veure els paràmetres específics per a cadascuna de les parts de vídeo i d’àudio.

Figura 3. Fitxer de metadades de vídeo i les seves parts (“videoFormat”).

Figura 4. Fitxer de metadades de vídeo i les seves parts (“audioFormat”).

6 La preservació del patrimoni audiovisual

El resultat d’aquests projectes de digitalització són les col·leccions digitals. Estem creant una nova forma de patrimoni i, com a tal, la BNE té l’obligació de garantir-ne la preservació a llarg termini i la reutilització en el futur, tal com estableixen les seves funcions (Gobierno de España, 2015). La preservació digital a llarg termini comporta una sèrie d’accions ben establertes a escala internacional: vigilar l’obsolescència tecnològica, prevenir la pèrdua d’arxius per corrupció espontània, evitar la incompatibilitat de programari i maquinari, i evitar els virus informàtics que eliminen o encripten fitxers o els esborraments intencionats.

Des del 2012 la BNE disposa d’un sistema de preservació digital que permet revisar la integritat i l’autenticitat de les col·leccions digitals, auditar-les, protegir-les de pèrdues fortuïtes i gestionar una migració de formats d’arxius en cas que es quedin obsolets. També permet fer-ne una segona còpia controlada en una seu geogràfica diferent de la principal. Disposar de dues còpies en seus geogràfiques diferents constitueix una condició essencial per complir els nivells de preservació digital més bàsics. Ho reconeix, per exemple, la National Digital Stewardship Alliance (NDSA) pel que fa a la protecció de dades (National Digital Stewardship Alliance, s.d.).

La integritat de les dades de les col·leccions digitals es comprova en diverses fases del procés de la preservació. La primera comprovació s’esdevé a l’hora de generar el fitxer de metadades de preservació; d’altres, en el moment en què s’insereix l’objecte en el sistema de preservació, a la qual cosa cal sumar la validació de fitxers, i la resta de comprovacions es produeixen en les diverses auditories que es fan al llarg del temps per assegurar-nos que l’objecte no ha patit cap conflicte i que les dades són les mateixes que es van rebre al començament. Qualsevol discrepància entre les sumes de verificació calculades en les auditories i les emmagatzemades ja en la base de dades genera una alerta que s’ha manipulat o s’ha produït un deteriorament de bits o una corrupció de dades.

7 Conclusions

Resulta evident la urgència per digitalitzar el patrimoni audiovisual en suports físics. És una tasca que les institucions culturals hauríem d’abordar com més aviat millor.

Disposar d’estàndards més clars i estesos, sens dubte, ajudaria aquestes institucions a abordar d’una manera més clara i menys dubitativa els projectes de digitalització. D’altra banda, hi ha massa factors que influeixen en la presa de decisions. Un dels més evidents és la disponibilitat pressupostària, ja que els fitxers digitals resultants són molt pesants i necessiten un volum considerable d’espai d’emmagatzematge que ha de durar en el temps. A causa del cost de l’emmagatzematge, i malgrat les recomanacions generals, cal considerar si la qualitat de la còpia màster no és excessiva per a un suport original en què aquesta qualitat no existeix.

D’altra banda, l’evolució constant de la tecnologia i la velocitat a què aquesta s’esdevé fa que ens hàgim de tornar a plantejar les mateixes preguntes d’un projecte a un altre i que hàgim de renovar-nos en cadascun. L’única idea que roman és que tot canvia.

Bibliografia

Biblioteca Nacional de España (2018). “Preservación digital” [vídeo]. Canal de YouTube de la Biblioteca Nacional de España. <https://www.youtube.com/watch?v=VYwTL7C82n4>. [Consulta: 31/01/2023].

Biblioteca Nacional de España (2023).  Biblioteca Digital Hispánica. <http://bdh.bne.es/bnesearch/Inicio.do>. [Consulta: 31/01/2023] 

Bordes, Isabel (2018). “¿Qué es y qué no es la preservación digital? O la necesidad de unos pocos mantras”. El blog de la BNE. <https://www.bne.es/es/blog/blog-bne/que-es-y-que-no-es-la-preservacion-digital>. [Consulta: 31/01/2023].

Bordes, Isabel; García Medina, Alicia; López Lorenzo, María Jesús (2018). “Digitalizar para preservar el patrimonio audiovisual y sonoro de la BNE: un punto de partida”. El blog de la BNE. <https://www.bne.es/es/blog/blog-bne/preservacion-de-las-colecciones-de-audio-y-audiovisuales>. [Consulta: 31/01/2023].

Crespo, Luis (2010). “La conservación de los nuevos soportes documentales (o el Todo cambia, nada permanece…)”. El blog de la BNE. <https://www.bne.es/es/blog/blog-bne/preservacion-de-las-colecciones-de-audio-y-audiovisuales>. [Consulta: 31/01/2023].

Fleischhauer, Carl; Bradley, Kein (ed.) (2019). IASA–TC 06 Guidelines for the preservation of video recordings. Londres: International Association of Sound and Audiovisual Archives. <https://www.iasa-web.org/tc06/guidelines-preservation-video-recordings>. [Consulta: 31/01/2023].

Gobierno de España. (2015). Llei 1/2015, de 24 de març, reguladora de la Biblioteca Nacional de España. BOE núm. 72, de 25 de març de 2015, p. 25654–25665. <https://www.boe.es/eli/es/l/2015/03/24/1>. [Consulta: 31/01/2023].

Gobierno de España. (2021). Llei 23/2011, de 29 de juliol, de dipòsit legal. BOE núm. 182, de 30 de juliol de 2011, p. 86716–86727 <https://www.boe.es/eli/es/l/2011/07/29/23>. [Consulta: 31/01/2023].

González-Ruiz, David; Térmens, Miquel; Ribera, Mireia (2012). “Aspectos técnicos de la digitalización de fondos audiovisuales”. El profesional de la información, v. 21, n. 5 (set.–oct.), p. 520–528. <http://dx.doi.org/10.3145/epi.2012.sep.12>. [Consulta: 31/01/2023].

Library of Congress (2022). “AudioMD and VideoMD – Technical metadata for audio and video”. <https://www.loc.gov/standards/amdvmd/>. [Consulta: 31/01/2023].

Library of Congress (2023). “Recommended formats statement”. <https://www.loc.gov/preservation/resources/rfs/>. [Consulta: 31/01/2023].

National Digital Stewardship Alliance (s. d.). “Levels of digital preservation”. <https://ndsa.org/publications/levels-of-digital-preservation/>. [Consulta: 31/01/2023].

Open Preservation Foundation (2022). “International comparison of recommended file formats”. <https://openpreservation.org/resources/member-groups/international-comparison-of-recommended-file-formats/>. [Consulta: 31/01/2023].

Wikipedia (2016). “Comparison of video player software”. <https://en.wikipedia.org/wiki/Comparison_of_video_player_software>. [Consulta: 31/01/2023].

Wikipedia (2022). “Manuel de Cos Borbolla”. <https://es.wikipedia.org/wiki/Manuel_de_Cos_Borbolla>. [Consulta: 31/01/2023].

Notes

¹ Apache PDFBox. <https://pdfbox.apache.org/>. [Consulta: 31/01/2023].

² VeraPDF. <https://verapdf.org/>. [Consulta: 31/01/2023].

³ MediaInfo. <https://mediaarea.net/es/MediaInfo>. [Consulta: 31/01/2023].

⁴ ClamAV. <http://www.clamav.net/>. [Consulta: 31/01/2023].

⁵ ImageMagick. <https://www.imagemagick.org>. [Consulta: 31/01/2023].

Destacats

“És urgent preservar els milions de vídeos que es van produir entre els setanta i les primeries dels anys 2000 i que es troben en arxius d’arreu del món.”

“L’elecció del format de fitxer màster per preservar a llarg termini el material audiovisual no és una tasca senzilla. No hi ha un sol estàndard que sobresurti o s’utilitzi a escala global, com sí que passa en els registres sonors o en el material lliure, per als quals estan més definits. Qualsevol de les opcions disponibles sempre té un o diversos aspectes a favor i en contra que cal considerar.”

“La qualitat de l’original en aquest tipus de suports no és bona i, per això, pot ser que emprem uns recursos massa abundants. És clar que en el futur farem servir altres formats màster més adequats basant-nos en la relació qualitat-inversió entre l’original i la còpia digital.”

“Un cop duta a terme la digitalització, és el moment de reflectir la informació en les metadades per poder documentar els objectes digitals, permetre la reproducció de l’obra tan fidelment com sigui possible respecte de la realitat i poder facilitar futures migracions dels arxius.”

“La preservació digital a llarg termini comporta una sèrie d’accions ben establertes a escala internacional: vigilar l’obsolescència tecnològica, prevenir la pèrdua d’arxius per corrupció espontània, evitar la incompatibilitat de programari i maquinari, i evitar els virus informàtics que eliminen o encripten arxius o els esborraments intencionats.”