Experiència d’implementació d’especificacions d’una estratègia de virtualització per fer-se càrrec d’obres d’art multimèdia obsoletes

1 Introducció

El treball que presentem aquí és producte dels resultats d'un projecte de recerca dut a terme entre els anys 2016 i 2021 en el context de la Universidad Carlos iii de Madrid i de la Universidad de Castilla-La Mancha.¹ Una de les línies principals de recerca d'aquest projecte va ser la de desenvolupar unes especificacions per preservar digitalment fons artístics contemporanis en què hi ha presents manifestacions artístiques en diferents mitjans d'expressió, molt focalitzats en l'art multimèdia. Per fer-ho, es va partir de les necessitats d'un conjunt determinat de col·leccions altament representatives d'aquest tipus de fons, per l'amplitud tipològica i cronològica, i perquè s'estimava que podien tenir circumstàncies de preservació digital típiques de qualsevol fons d'aquesta naturalesa. En concret, es va treballar sobre els fons de l'Archivo Espacio-P i de Pedro Garhel, custodiats a l'Archivo Histórico Provincial de Santa Cruz de Tenerife, i sobre les col·leccions i arxius d'art contemporani (CAAC) de la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Castilla-La Mancha, a Conca. Ambdós fons suposen una riquesa de valor incalculable per conèixer l'evolució de les darreres tendències artístiques en diverses manifestacions plàstiques, visuals, escèniques i sonores de les darreres dècades del segle passat i les primeres de l'actual.

Art multimèdia (media art) és un terme que es fa servir actualment per referir-se a aquelles manifestacions artístiques que utilitzen com a mitjà d'expressió principal tecnologies electròniques o digitals i, sovint, els mitjans de comunicació que hi estan vinculats. Per tant, entren dins d'aquest concepte obres d'art que integren qualsevol dels tipus de mitjans digitals o electrònics analògics: imatge fixa, audiovisual, so, multimèdia, text, hipermèdia, 3D, realitat virtual, realitat augmentada, etc., i les formes de comunicació que aquests mitjans ofereixen. L'art multimèdia es pot presentar de múltiples maneres, ateses les grans possibilitats expressives que proporciona la combinació creativa d'aquesta varietat de mitjans.

A causa de l'amplitud del projecte, hem centrat aquest article en el problema de com cal fer-se càrrec d'una estratègia per preservar digitalment un conjunt de manifestacions artístiques complexes ja nascudes digitals que contenen elements multimèdia i d'interacció i que presenten un problema d'obsolescència que dificulta greument no només l'accés actual a aquests béns, sinó també la pervivència futura. Per a aquestes obres, l'estratègia de la migració de formats des dels ja obsolets cap a formats actuals que mantinguin l'essència de la creació artística no és viable, a causa de l'alt cost o perquè provoca una pèrdua o distorsió de continguts que desnaturalitza completament la creació. Per això, hem desenvolupat una estratègia basada en la virtualització, que consisteix a crear màquines virtuals que puguin ser operatives per a diverses plataformes informàtiques actuals i que, a més a més, siguin migrables seguint el fil de l'evolució tecnològica futura. En les pàgines següents descrivim de forma bàsica les especificacions per a una estratègia de virtualització, tenint en compte la manera d'implementar-la i el format d'empaquetament de preservació digital que és normatiu en aquest projecte.

2 Antecedents i propostes en la línia de la virtualització com a estratègia

Les bases per preservar digitalment fons artístics de la naturalesa del que acabem de presentar, les han assentat una sèrie de projectes previs, entre els quals podem destacar el projecte V2 – Capturing Unstable Media (Fauconnier i Frommé, 2003), al començament de la primera dècada d'aquest segle; l'Alliance de recherche DOCAM (Boudrias et al., s. d.), orientada a desenvolupar mètodes i eines per preservar i documentar art multimèdia; el programa Matters in Media Art (s. d.), focalitzat a elaborar estàndards i protocols de catalogació i preservació de tota mena d'art en nous mitjans; el projecte Digital Preservation: Sustaining Media Art de la Digital Preservation Coalition (2016), i el projecte europeu PERICLES FP7 Digital Preservation (Dekker i Falcão, 2017), coordinat pel King's College London i fonamentat en el concepte de "preservació per disseny" (preservation by design), que al·ludeix a l'actuació de les tasques de preservació en tot el cicle de vida de l'objecte digital, des d'abans que neixi i fins a la fase de conservació o esporga.

En una línia més centrada en la tecnologia de preservació digital, hem de considerar els èxits del projecte Olive, que va dissenyar una estratègia de preservació digital basada en la virtualització (Ryan i St. Clair, 2014) i que sorgeix de la col·laboració entre IBM i la Carnegie Mellon University. Aquest projecte va desenvolupar una arquitectura de màquines virtuals executables des del web o en mode local, a través de les quals es pot accedir a continguts digitals en procés de preservació i interaccionar-hi. En la bibliografia especialitzada és comú que les estratègies de virtualització siguin tractades de manera parella a les d'emulació de programari, ja que són molt similars. Els emuladors es poden concebre com a "intèrprets" entre un programari i el sistema operatiu i l'arquitectura de maquinari del sistema informàtic on s'executa. A conseqüència d'aquesta tasca d'interpretació, una aplicació compilada originalment per a un altre sistema operatiu es pot executar en una plataforma diferent. La virtualització es pot considerar un tipus d'emulació de programari: a través d'un programari de virtualització es poden crear una o diverses màquines virtuals que divideixen l'ordinador amfitrió que les conté en múltiples ordinadors virtuals.

L'avantatge d'emprar-les en la preservació digital és que aquestes tècniques permeten fer funcionar en ordinadors actuals sistemes operatius en desús que no funcionen amb les arquitectures de maquinari actuals. En aquests sistemes operatius podem instal·lar l'aplicació o aplicacions de programari obsoletes, que permeten treballar amb fitxers obsolets que només són funcionals en aquestes. Els dits elements s'inclouen en la màquina virtual juntament amb els fitxers que s'han de preservar.

Per poder muntar aquest tipus de màquines virtuals és necessari, doncs, tenir una distribució del sistema operatiu que es vol virtualitzar i l'aplicació en la qual es pot treballar amb el fitxer obsolet. Les màquines virtuals també emulen els components de maquinari necessaris per a la plataforma virtualitzada, com ara disqueteres o reproductors de suports òptics, els discs dels quals es poden virtualitzar mitjançant la generació de fitxers d'imatge de disc en formats de dispositiu que l'entorn virtualitzat admeti.

Com podem apreciar, el més interessant des de la perspectiva de la preservació d'art multimèdia és que les màquines virtuals faciliten la independència del programari original —el que al seu dia permetia treballar amb l'objecte digital que s'està preservant— respecte del maquinari concret per al qual va ser desenvolupat, per la qual cosa el contingut que s'ha de preservar es pot executar en qualsevol generació d'ordinadors que admeti la implementació de la màquina virtual que conforma el paquet de preservació. La situació ideal és que tots els elements de programari que conformen la màquina virtual siguin encapsulats en un únic fitxer del tipus imatge de disc: d'aquesta manera, es facilita tant l'ús de la màquina virtual com la gestió de la preservació digital. Aquest model de treball introdueix un concepte interessant, que consisteix a prendre com a unitat de preservació digital no tant el contingut que s'ha de preservar —el fitxer o fitxers d'una obra en format digital obsoleta—, sinó la màquina virtual completa que, entre altres components tècnics, inclou aquest contingut. Som davant d'una implementació de paquets de preservació més complexa del que estem habituats, però que possibilita l'autosuficiència per accedir al contingut que s'està preservant i utilitzar-lo, sense pèrdua del context tècnic primari. Per això, aquest enfocament compleix els requisits bàsics d'autenticitat i integritat culturals, tal com manifesta el treball de Lurk, Espenschied i Enge (2012).

Altres projectes, a més de l'Olive esmentat, han anat desenvolupant models de treball també sobre la base d'estratègies d'emulació o virtualització, que tenen importants precedents des de començaments del mil·lenni actual (Falcão, Ashe i Jones, 2014), com ara els projectes CEDARS (Jones, 2002), KEEP (Pinchbeck et al., 2009), CAMiLEON (Granger, 2000), el de preservació de la Rhizome ArtBase (Rinehart, 2002) o, més recentment, l'Emulation Framework (Anderson, Delve i Pinchbeck, 2010). Dins d'aquesta línia, cal destacar la creació de serveis d'emulació en línia, del tipus emulation as a service (Suchodoletz et al., 2013), que obren la via a distribuir als usuaris contingut interactiu ja obsolet d'una manera àgil i transparent quant a la dificultat tècnica del procés, a través de navegadors web i recursos informàtics de xarxa convencionals per a un usuari domèstic. Aquest format de distribució s'empara en eines d'emulació i virtualització lliures, d'ús ampli i que no requereixen recursos especials per a l'usuari. És el model que fa servir la iniciativa Internet Archive per distribuir videojocs arcade antics en línia o per a sistemes operatius i plataformes de videojocs obsolets.

3 El model d'alternativa tecnològica proposat

3.1 Especificacions per a la virtualització d'entorns operatius per accedir a les obres que s'han de preservar i per treballar-hi

El model de preservació ideat per a obres digitals multimèdia interactives del nostre projecte s'ha sustentat en la generació de fitxers de disc dur virtual en els quals es puguin generar automàticament màquines virtuals. Aquests fitxers tenen preinstal·lats tots els elements de programari (sistema operatiu i aplicacions) que permeten treballar amb els fitxers que conformen les obres que s'estan preservant. Els fitxers de disc dur virtual són executats per una aplicació que virtualitza un ordinador d'època. En aplicar aquest model, cal plantejar-se quins són els requisits que ha de complir el sistema de preservació digital a l'hora d'implementar-lo i fer-ne el manteniment futur. En el nostre model de treball, els requisits són els següents:

• La preservació digital del programari que ha de ser inclòs en les màquines virtuals en l'estat d'obsolescència en què es troben. En aquest punt es tracta de generar fitxers d'imatge de disc dels discos d'instal·lació de les aplicacions informàtiques i els sistemes operatius que calen per poder treballar amb els fitxers de les obres que s'han de preservar. Els formats de fitxer d'imatge de disc s'escullen perquè siguin compatibles amb el programari de virtualització i els sistemes operatius que s'han de virtualitzar en les màquines virtuals.

• La preservació digital del fitxer obsolet en l'estat d'obsolescència actual, és a dir, sense aplicar-hi cap procés de canvi de format, tret que sigui necessari perquè el pugui executar una màquina virtual funcional i que no impliqui distorsionar-ne cap dels elements de contingut, forma de presentació, metadades i formes d'interacció implementats en l'obra.

• La necessitat de fer seguiment de l'estat d'obsolescència de tots els components tècnics en què es fonamenten els fitxers de màquina virtual creats; en concret, els formats d'imatge de disc del programari virtualitzat i el mateix format del fitxer d'imatge de disc que encapsula tots els components de la màquina virtual.

3.2 Sistema d'empaquetament per a la preservació

A hores d'ara, la preservació digital es fonamenta en l'estàndard ISO 14721 (International Organization for Standardization, 2012), comunament conegut com a OAIS, que ha pres literalment com a base el Reference Model for an Open Archival Information System (OAIS) del Consultative Committee for Space Data Systems. Dins d'aquest model exerceix un paper principal el sistema de paquets d'informació o —el que és el mateix— el sistema d'empaquetament; en els termes de l'estàndard: els information packages. Aquests paquets d'informació encapsulen els objectes digitals que s'han de preservar juntament amb tota la metainformació que ha de procurar que aquesta tasca es pugui fer correctament, a més de garantir la vinculació dels objectes que s'han de preservar amb tota la informació que permet contextualitzar-los, utilitzar-los i interpretar-los. Dels tres models de paquet definits en l'estàndard —submission information package (SIP), archival information package (AIP) i dissemination information package (DIP)—, el paquet AIP es configura com la unitat de treball principal en els processos de preservació digital, ja que és on s'implementa el format d'emmagatzematge de preservació. Per cada obra que s'ha de preservar, cal generar un AIP que contingui tots els elements necessaris perquè funcioni l'engranatge de la preservació digital.

A continuació, ens centrem en el format normatiu AIP que hem desenvolupat per poder implementar l'estratègia de virtualització. N'han estat la base les especificacions del SIPREDI (Arroyo, Cordal i Robledano, 2017), que són les del sistema de preservació a llarg termini de les biblioteques digitals de la Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria de la Secretaría de Estado de Cultura, en el disseny de les quals també hem participat. Es va prendre aquest punt de partida amb la idea de millorar la interoperabilitat del sistema de preservació de l'arxiu generat en aquest projecte amb d'altres amb una orientació de difusió del patrimoni cultural espanyol, però considerant la necessitat d'arribar a un desenvolupament específic d'acord amb les necessitats de fons d'art multimèdia.

El model final d'empaquetament adopta les especificacions BagIt de la Library of Congress, juntament amb el format de metadades METS com a fonament. Les especificacions BagIt tenen com a objectiu dissenyar un model d'empaquetament a l'abast de qualsevol, per a la qual cosa fan servir eines i formats d'ús comú (Kunze et al., 2016). El METS (metadata encoding and transmission standard) és un estàndard creat per la Digital Library Federation (2010), ideat per codificar metadades descriptives, administratives i estructurals relatives a objectes digitals mitjançant el llenguatge XML. La conjunció de tots dos formats ens ha permès generar una estructura d'emmagatzematge coherent i senzilla, que facilita encapsular les metadades dels fitxers i de la mateixa obra que s'ha de preservar juntament amb tots els components requerits per generar la màquina virtual a través de la qual es facilita accedir-hi i interactuar-hi. L'estructura d'un paquet de preservació AIP en els casos de virtualització es basa en els elements següents:

• Una carpeta mare per a l'obra que s'ha de preservar.
• Una carpeta filla, anomenada "data", que conté els fitxers que s'empaqueten, les metadades i els fitxers de control que indiqui la normativa d'empaquetament més actualitzada. En aquesta carpeta s'inclouen altres carpetes, que han de contenir metadades de procés d'empaquetament i heretades dels objectes digitals abans que s'insereixin en el sistema de preservació. També conté una carpeta anomenada "objetos", el contingut del qual és el següent:
  • Carpeta "obra". Inclou el fitxer o fitxers que s'han de preservar, preferiblement encapsulats en un fitxer d'imatge de disc del tipus CD o disquet, segons correspongui a la mida i l'antiguitat de l'obra.
  • Carpeta "so". S'hi troben les imatges dels discs d'instal·lació del sistema operatiu en el qual es pot executar l'aplicació que obre el fitxer que es vol preservar. El format de les imatges ha de ser ISO, amb l'extensió ".iso" si són del tipus suport òptic, i ".img" o ".ima" si són del tipus disquet.
  • Carpeta "ap". En cas que sigui necessari —perquè el fitxer de l'obra no té la forma de fitxer executable directament des del sistema operatiu hoste—, es crea aquesta carpeta, que conté les imatges dels discos d'instal·lació de l'aplicació que obre el fitxer s'ha de preservar.
  • Carpeta "documentos". Conté, si se'n disposa, en format PDF/A:
    • El manual de l'aplicació que obre el fitxer i les instruccions per instal·lar i obrir el fitxer des de l'aplicació o per executar el programa en què consisteix l'obra des del sistema operatiu hoste.
    • Un document informatiu sobre:
      • El format del fitxer de l'obra i la versió.
      • El nom i la versió de l'aplicació que el reconeix i que està empaquetada en la imatge o imatges de disc corresponents.
      • El nom i la versió del sistema operatiu que està empaquetat en la imatge o imatges de disc corresponents.
      • Qualsevol altra dada que es consideri rellevant per documentar les anteriors.
    • Les instruccions del mateix autor de l'obra sobre la forma d'exhibició en l'ordinador des del qual els usuaris accedeixen a l'obra, o qualsevol altre aspecte rellevant per treballar amb l'obra.
    • Altres documents que l'autor de l'obra consideri oportú preservar. Poden ser documents explicatius de l'obra, el procés de creació o el significat, o d'un altre tipus, com, per exemple, un vídeo amb l'enregistrament d'una sessió d'usuari en què s'interacciona amb l'obra —i que prèviament no s'hagi considerat una obra que s'ha de preservar de manera diferenciada, perquè tingui el seu propi autor i metadades descriptives.
  • Carpeta "vm". Ha de contenir:
    • Un fitxer PDF/A amb totes les instruccions necessàries per generar una màquina virtual que pugui executar el sistema operatiu i l'obra, d'acord amb la tecnologia existent en el moment de la inserció de l'obra en el sistema de preservació.
    • Si cal —perquè l'aplicació o el sistema operatiu que s'ha de virtualitzar s'han creat des d'un ordinador amb un processament d'arquitectura que no sigui x86—, una aplicació emuladora de l'arquitectura del processador obsolet que pugui treballar en sistemes operatius actuals i, en concret, des del sistema operatiu amfitrió, com ara l'emulador Basilisk II per al sistema operatiu 68k Mac. Quan s'opti per aquesta opció, s'hi ha d'incloure, a més, un fitxer en format PDF/A que ha de contenir les explicacions necessàries per poder treballar amb aquest programari d'emulació des de l'entorn de virtualització que s'hagi considerat per a aquesta obra en concret.
  • Fitxer de metadades en format METS, que ha de seguir les recomanacions generals per als paquets AIP del projecte.
• Fitxer "bag-info.txt". Conté la informació normativa de BagIt per a aquest fitxer.
• Fitxer "bagit.txt". Conté la informació normativa de BagIt per a aquest fitxer.
• Fitxer "manifest-xxxx". Conté la informació normativa de BagIt per a aquest fitxer. Les x s'han de substituir per l'identificador del mètode HASH, utilitzat per obtenir els codis HASH, i s'han de fer servir tants caràcters com calgui.
• Fitxer "tagmanifest-xxxx". Conté la informació normativa de BagIt per a aquest fitxer. Les x s'han de substituir per l'identificador del mètode HASH,utilitzat per obtenir els codis HASH, i s'han de fer servir tants caràcters com calgui.

A continuació, mostrem un exemple de navegació per un paquet d'aquest tipus d'obres segons el sistema d'empaquetament descrit. La carpeta "interactivos" conté dues obres interactives que, de moment, cal que siguin conservades en el sistema de preservació digital.

Figura 1. Primer nivell d'accés a paquets de preservació.

Cada carpeta té un nom conforme a aquestes especificacions, el seu identificador únic d'objecte d'acord amb el seu número d'inventari i, separat per un guionet, un codi UUID. Si accedim al contingut de la primera carpeta d'objecte, veiem l'estructura de carpetes que és normativa en un paquet BagIt.

Figura 2. Segon nivell d'accés a paquets de preservació, que mostra el contingut en el primer nivell d'un paquet.

Si accedim a la carpeta "data", veiem l'estructura que hem establert com a obligatòria com a norma general per als paquets de preservació.

Figura 3. Contingut en el segon nivell d'un paquet de preservació.

Si accedim a la carpeta "objetos", veiem l'estructura que hem establert com a obligatòria per a les obres interactives.

Figura 4. Contingut en el tercer nivell d'un paquet de preservació.

A dins, si accedim a "documentos":

Figura 5. Contingut en el nivell "documentos" d'un paquet de preservació.

Si accedim a "obra":

Figura 6. Contingut en el nivell "obra" d'un paquet de preservació.

Si accedim a "so", veiem una carpeta que ha de contenir les imatges de disc en format ISO de l'antic sistema operatiu MS-DOS en la versió 6.2.2.

Figura 7. Contingut en el nivell "so" (sistema operatiu) d'un paquet de preservació.

Si accedim a la carpeta del sistema operatiu, hi trobem les quatre imatges de disc usades per ser distribuïdes a través de quatre disquets de dues cares i alta densitat.

Figura 8. Contingut en el nivell de distribució del sistema operatiu en un paquet de preservació.

Si accedim a "vm", veiem els fitxers que ens expliquen com virtualitzar l'obra des d'un sistema operatiu actual; en aquest cas, sobre Windows 10 i amb l'aplicació Oracle VirtualBox.

Figura 9. Contingut en el nivell "vm" d'un paquet de preservació: accés a instruccions per al muntatge de la màquina virtual.

4 Limitacions del model

El model de treball amb màquines virtuals no està exempt de limitacions, entre les quals podem destacar les següents:

• Problemes legals per distribuir programari obsolet dins de les màquines virtuals si no es tenen llicències de distribució. Es poden utilitzar les llicències conservades legalment en els centres on es custodien les obres, però pot representar problemes legals la distribució pública de màquines virtuals que incorporen productes de programari no llicenciats originalment per a la distribució en línia o de còpies.

• Reptes tecnològics per configurar i posar en funcionament el programari obsolet, o per aconseguir que les màquines virtuals accedeixin a components dels ordinadors amfitrions que siguin necessaris per no perdre elements d'interacció o multimèdia de les obres que s'han de preservar. Aquesta dificultat requereix personal qualificat i format en aquest tipus de procediments (Ryan i St. Clair, 2014; Real, 2021).

• Dificultat per aconseguir components de programari obsolets necessaris per muntar les màquines virtuals sense lesionar drets de propietat intel·lectual en alguns casos.

• El risc que la preservació digital d'instal·lacions que inclouen art multimèdia no permeti mantenir les característiques essencials de l'obra que s'ha de preservar sense distorsió, de manera que aquesta obra s'alteri o es perdin les experiències d'interactivitat o sensorials que n'eren part essencial del contingut original. Els reptes per evitar aquest problema són alts, ja que aquestes obres són complexes tècnicament i fan servir una gran varietat de components interrelacionats i integrats en un entorn tècnic molt específic (Ensom, 2019; García Morales, 2015).

5 Conclusions

La preservació digital d'objectes complexos per als quals la migració de formats no és factible es pot aplicar a través de processos de virtualització, mitjançant els quals es poden generar fitxers de màquines virtuals que encapsulin tots els elements per recrear en un ordinador actual entorns operatius en els quals poden rutllar les aplicacions obsoletes que obren els fitxers obsolets que s'han de preservar. Aquesta estratègia no permet superar el problema de l'obsolescència d'aquests continguts, però almenys dona accés a obres en format digital complexes i ja en estat d'obsolescència i permet interaccionar-hi. Aquesta estratègia s'ha recomanat i implementat amb èxit en alguns projectes, fins i tot dues dècades enrere. En el projecte que presentem aquí hem intentat dissenyar una estratègia de virtualització que inclou una normativa d'empaquetament de preservació que facilita crear màquines virtuals que donin accés a obres d'art multimèdia obsoletes. Tot i ser una línia de treball molt prometedora, no està exempta de problemes tècnics i de propietat intel·lectual, que s'han de tenir en compte abans d'optar per aquesta estratègia.

Bibliografia

Anderson, David; Delve, Janet; Pinchbeck, Dan (2010). "Toward a Workable Emulation-Based Preservation Strategy: Rationale and Technical Metadata". New review of information networking, vol. 15, no. 2, p. 110–131. <https://www.tandfonline.com/doi/abs/10.1080/13614576.2010.530132?src=recsys&journalCode=rinn20>. [Consulta: 03/02/2023].

Arroyo Fernández, Domingo; Cordal Elviro, Julio; Robledano Arillo, Jesús (2017). Descripción del sistema de preservación de las bibliotecas digitales de la Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Subdirección General de Coordinación Bibliotecaria. <http://hdl.handle.net/10421/9003>. [Consulta: 10/01/2023].

Boudrias, Émilie; Mingarelli, Alexandre; Driss, Olfa; Gagnier, Richard (s. d.). Conservation Guide. A Preservation Guide for Technology-Based Artworks. <http://www.docam.ca/en/conservation-guide.html>. [Consulta: 18/01/2023].

Dekker, Annet; Falcão, Patricia (2017). "Interdisciplinary Discussions about the Conservation of Software-Based Art". Report. Community of Practice on Software-Based Art. <http://aaaan.net/interdisciplinary-discussions-about-the-conservation-of-software-based-art/>. [Consulta: 19/01/2023].

Digital Library Federation (2010). "METS. Metadata encoding and transmission standard: Primer and reference manual". <http://www.loc.gov/standards/mets/METSPrimer.pdf>. [Consulta: 11/01/2023].

Digital Preservation Coalition (2016). Digital Preservation: Sustaining Media Art (A Matters in Media Project). <https://www.dpconline.org/events/digital-preservation-awards/sustaining-media-art>. [Consulta: 16/01/2023].

Ensom, Thomas (2019). Technical Narratives: Analysis, Description and Representation in the Conservation of Software-based Art. King's College London. <https://kclpure.kcl.ac.uk/portal/en/theses/technical-narratives (e01bff94-08bd-4b83-aeef-4e7d6d5b0dfc).html>. [Consulta: 19/01/2023].

Falcão, Patricia; Ashe, Alistair; Jones, Brian (2014). "Virtualisation as a Tool for the Conservation of Software-Based Artworks". En: Coates, Serena [et al.]. Proceedings of the 11th International Conference on Digital Preservation, iPRES 2014, Melbourne, Australia, October 6-10, 2014.

Fauconnier, Sandra; Frommé, Rens (2003). "Capturing unstable media, summary of research". V2_Lab for the Unstable Media. <https://v2.nl/files/2003/publishing/articles/capturing_summary.pdf>. [Consulta: 10/01/2023].

García Morales, Lino (2015). "Refectum#1.6. Dé-Coll/age de Wolf Vostell. Un caso de estudio". En: Castilla, Américo (comp.). Arte contemporáneo en (sala de) guardia. Dilemas y sistemas para la conservación de obras de arte. Buenos Aires: Teseo, p. 259–278. <https://www.teseopress.com/typamuseos/chapter/refectum1-6-tv-de-collage-de-wolf-vostell-un-caso-de-estudio/>. [Consulta: 18/01/2023].

Granger, Stewart (2000). "Emulation as a Digital Preservation Strategy". D-lib magazine, vol. 6, no. 10 (October).

International Organization for Standardization [ISO] (2012). "Space data and information transfer systems – Open archival information system (OAIS) – Reference model". ISO 14721:2012. Geneva: ISO. Equivalente a: "CCSDS. Reference Model for an Open Archival Information System (OAIS). Recommended practice CCSDS 650.0-M-2. Magenta Book. June 2012". Washington, DC: CCSDS, 2012. <http://public.ccsds.org/publications/archive/650x0m2.pdf>. [Consulta: 18/01/2023].

Jones, Maggie (2002). "The Cedars Project". Library and information research news, vol. 26, no. 84 (Winter), p. 11–16. <http://eprints.rclis.org/6045/1/article84a.pdf>. [Consulta: 18/01/2023].

Kunze, J. [et al.] (2016). "The BagIt File Packaging Format (V0.97)". Draft-kunze-bagit-14. October 21, 2016. <https://tools.ietf.org/html/draft-kunze-bagit-14>. [Consulta: 11/01/2023].

Lurk, T.; Espenschied, D.; Enge, J. (2012). "Emulation in the context of digital art and cultural heritage preservation". Prax. Inf.verarb. Kommun, no.35, p. 245–254.

Matters in Media Art (s. d.). "Guidelines for the care of Media Artworks". <http://mattersinmediaart.org/>. [Consulta: 11/01/2023].

Pinchbeck, Dan [et al.] (2009). "Emulation as a Strategy for the Preservation of Games: The KEEP Project". DiGRA '09 - Proceedings of the 2009 DiGRA International Conference: Breaking New Ground: Innovation in Games, Play, Practice and Theory, vol. 5, Sept. 2009. <http://www.digra.org/digital-library/publications/emulation-as-a-strategy-for-the-preservation-of-games-the-keep-project/>. [Consulta: 11/01/2023].

Real, William A. (2021). "Toward Guidelines for Practice in the Preservation and Documentation of Technology-Based Installation Art". Journal of the American Institute for Conservation, vol. 40, no. 3, p. 207–225. <http://www.eai.org/user_files/supporting_documents/william_real.pdf>. [Consulta: 15/01/2023].

Rinehart, Richard (2002). "Preserving the Rhizome ArtBase". <http://archive.rhizome.org/artbase/preserving-the-rhizome-artbase-richardrinehart/>. [Consulta: 15/01/2023].

Ryan, Dan; St. Clair, Gloriana (2014). "Reviving Antique Software: Curation Challenges and the Olive Archive". En: Coates, Serena [et al.]. Proceedings of the 11th International Conference on Digital Preservation, iPRES 2014, Melbourne, Australia, October 6-10, 2014.

Suchodoletz, D.; Rechert, K.; Valizada, I.; Strauch, A. (2013). "Emulation as an alternative preservation strategy – use-cases, tools and lessons learned". En: Horbach, M. (ed.). INFORMATIK 2013 – Informatik angepasst an Mensch, Organisation und Umwelt. Bonn: Gesellschaft für Informatik e.V, p. 592–606. <https://dl.gi.de/handle/20.500.12116/20781>. [Consulta: 18/01/2023].

Notes

¹ "Vocabularios para una red de archivos y colecciones de Media Art y sus efectos: metaliteracy y turismo de conocimiento", finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad. Codi de projecte: HAR2016-75949-C2-1-R. Investigadors principals: Miguel Ángel Marzal García-Quismondo (Universidad Carlos iii de Madrid) i Ana Navarrete Tudela (Universidad de Castilla-La Mancha).