A l'Imperi per la Cultura. Ús publicitari de biblioteques i patrimoni bibliogràfic en el Noticiero Documental (NO-DO) durant la dictadura de Franco (1939–1975)

1 Introducció

En aquest treball estudiem si un dels principals instruments de propaganda política durant la dictadura de Franco a Espanya (1939–1975), el Noticiero Documental (NO-DO), va tenir en compte les biblioteques en els seus reportatges, de projecció obligatòria a les sales cinematogràfiques de l'època, i quin ús en va fer.  Deu ser el NO-DO una font d'informació per a conèixer l'evolució del sistema bibliotecari durant el franquisme? Com va ser el discurs sobre les biblioteques en el NO-DO i a quines finalitats propagandístiques va donar resposta? S’alineen les notícies sobre patrimoni bibliogràfic del NO-DO amb els valors nacionalcatòlics, a què responia el model de cultura del franquisme? Van aconseguir la finalitat pretesa? Com van contribuir o no a un imaginari col·lectiu entorn de les biblioteques o del patrimoni bibliogràfic espanyol? Per a respondre aquestes preguntes s'ha dut a terme una revisió dels continguts de tots els programes emesos en els quals les biblioteques o la lectura hi tenen presència i s'ha procurat entendre-ho en el context d'un sistema bibliotecari endarrerit, però amb un ric patrimoni bibliogràfic, molt "explotable" per a les finalitats d'exaltació patriòtica de la dictadura.

Valorarem fins a quin punt el NO-DO i els seus continguts es poden considerar propaganda, d'acord amb la visió de Bernays (2008). Segons el seu parer, per bé que la propaganda gaudia de presumpció d'objectivitat en la seva concepció més primària, com un intent conseqüent i durador de crear fets o donar-hi forma per a influir en les relacions del públic amb unes determinades idees, els mals usos i les causes deplorables per a les quals es va fer servir hi afegeixen connotacions negatives. La propaganda funciona aleshores per mitjà d'una lògica universal i contínua que imposa una disciplina gairebé marcial per a aconseguir les seves finalitats. El seu caràcter mobilitzador se centra en accions que tenen com a fi obtenir suports, alterar les imatges mentals del món, influenciar, modelar ments o pressionar determinats grups, estaments o institucions, amb un caràcter manipulador que regeix els destins de les majories a favor d'interessos ocults.

Un dels elements rellevants de la transmissió dels valors en què es va basar el franquisme va ser l'extensió d'un nacionalisme espanyol refermat per mitjà de la cultura (especialment la produïda durant l'apogeu imperial), dins de la qual els llibres i les biblioteques podrien haver estat un factor important per a realçar i defensar el concepte del  que és espanyol vinculat al Règim de l'anomenat Caudillo.

2 Les biblioteques en el context cultural nacionalcatòlic franquista

La cultura "oficial" del Règim, com explica Juan Pablo Fusi (2000), és un instrument de la dictadura franquista per a refermar-se i exercir un control ideològic. I ho va fer sobretot mitjançant dos recursos. En primer lloc, el dogma catòlic com a element essencial de la nacionalitat espanyola. I, en segon lloc, la idealització d'Espanya com a nació a partir d'un "passat imperial" representat per personatges, esdeveniments, fites polítiques o culturals, com ara els Reis Catòlics, Carles I, Felip II, el descobriment d'Amèrica, el Segle d'Or, l'arquitectura de El Escorial, els imatgers castellans, la poesia del Renaixement o els místics espanyols. El pensament catòlic va determinar l'educació i, pel que fa a la comunicació, durant la dictadura es va exercir un control ferri de la premsa mitjançant la censura de les expressions que es poguessin considerar contràries a la nova cultura oficial, la qual cosa es va combinar amb unes quaranta capçaleres oficials, les agències EFE i PIRESA, les cadenes de ràdio del Movimiento, l'Editora Nacional i el Noticiero Documental.

Paral·lelament, va anar emergint una cultura popular que, mitjançant l'entreteniment i l'evasió, també va contribuir a l'estabilitat del Règim, la integració social i la desmobilització del país: la literatura de quiosc (Corín Tellado, El Coyote…), la comèdia amable al cinema i el teatre, el folklore andalús, el casticismo madrileny, el cinema religiós, les pel·lícules "amb nen" o els serials radiofònics, a més del futbol i les corridas de toros com a "festa nacional".

Quant a les biblioteques, la dictadura va anar organitzant el seu sistema bibliotecari mitjançant organismes com la Dirección General de Archivos y Bibliotecas (creada per llei ja l'any 1939), el Servicio Nacional de Lectura y los Centros Coordinadores, situats a les Bibliotecas Provinciales, formalitzats pel Decret, de 24 de juliol de 1947, d'ordenació dels arxius i biblioteques i del tresor històrico-documental i bibliogràfic (Espanya. Ministerio de Educación Nacional, 1947).

Malgrat que l'estructura bibliotecària es va fonamentar parcialment en el model anterior, evidentment hi va haver canvis transcendentals de caràcter ideològic. L’any 1938, quan es van començar a organitzar les biblioteques a la zona nacional, es va aprovar la creació d'uns patronats la finalitat dels quals es definia pel fet de "mantener y propagar por medio de las bibliotecas públicas establecidas en la provincia el espíritu y la ideología que informa el Nuevo Estado" (Alted Vigil, 1984). La Jefatura de los Facultativos Bibliotecarios va ser encomanada inicialment a Javier Lasso de la Vega, un membre d'aquest cos que coneixia les biblioteques nord-americanes i era influït pel punt de vista d'Ortega i Gasset (1935) sobre la missió dels bibliotecaris com a filtres necessaris o "higienistes" de les lectures, davant l'excés de la producció bibliogràfica. Lasso de la Vega va ser apartat de seguida de la direcció de les biblioteques, i l'enfocament educatiu i una mica més obert que hi hauria pogut aportar aquest bibliotecari va quedar en l’oblit  i es va imposar una concepció de censura i control dels llibres. Malauradament, la manipulació de la concepció orteguiana, que Lasso de la Vega considerava com a punt de partida per a definir el servei de les biblioteques, va servir per a justificar un suposat dret a determinar quines eren les "bones" lectures. Així  s'expliquen alguns valors que el franquisme va atribuir a la lectura i el llibre, com ara "conseguir hombres educados en los principios del Movimiento"; a les biblioteques, que havien de ser "centros de formación e instrucción del verdadero español", i als bibliotecaris, com a guies i "higienistes" de les lectures i formadors del poble, tal com han estudiat amb molt més detall Alted Vigil (1984), Ruiz Bautista (2005) i Rodrigo Echalecu (2009), entre altres.

A més, durant la postguerra es va abandonar la tasca de creació i impuls de les biblioteques populars que havia dut a terme el Patronato de las Misiones Pedagógicas en la Segunda República (Gómez Hernández, 1993), per la qual cosa no van tenir continuïtat les més de quatre mil sis-centes biblioteques que es van posar en marxa a les escoles dels pobles més petits d'Espanya, i una bona part dels llibres es van perdre.

S'atribueix a l'etapa del ministre Ruiz-Giménez un intent d'obertura que va fer possible la creació, per exemple, d'un servei de bibliobús l’any 1953, però en general fins a final dels anys seixanta no es van anar creant o renovant les biblioteques a molts pobles i capitals de província amb la creació de les cases de la cultura, i caldrà esperar als primers ajuntaments democràtics perquè s'iniciï la modernització de la biblioteca pública a Espanya com a servei municipal. Si tenim en compte això, podem considerar que les biblioteques espanyoles van experimentar durant la dictadura una etapa de pobresa produïda tant pel control ideològic de la cultura i l'educació com per la manca de mitjans econòmics i suport polític. Així s'entén que a començament dels anys vuitanta, quan volen sintetitzar la situació del sistema bibliotecari, els autors triïn aquest títol per al seu llibre: La biblioteca pública, índice del subdesarrollo español (Méndez Aparicio; Girón García; Méndez Aparicio, 1984).

Una mostra d'aquest abandonament de la biblioteca en l'Espanya real la trobem en un fragment de la novel·la de Juan Goytisolo Señas de identidad, escrita l’any 1966 i prohibida a Espanya fins al cap de deu anys. El protagonista, Álvaro Mendiola, exiliat a França, viatja a Espanya l’any 1963 i relata el que li va passar en voler entrar a la biblioteca municipal en arribar a un poble andalús: en troba les persianes abaixades i el portal tancat, i, quan pregunta a un veí quin horari té per a veure-la, li expliquen que és tancada ("—A menos que se presente algún forastero como usté. […] El año pasado vino un estudiante de Madrid"). Només l'obre una veïna il·localitzable, per a ventilar-la i treure’n la pols les vigílies de cada visita de l'inspector provincial. Però la curiositat dels veïns que s'apropen a conèixer el perquè de l'estrany desig del foraster hi atreu també un guàrdia civil, que l'interroga: "¿Quién quiere ver la biblioteca?, ¿usté?… Su carné de identidad, por favor. ¿Es usté extranjero? Y, ¿por qué vive fuera?… ¿Desde cuándo para en España? ¿Y dice que quería ver la biblioteca?". Després que el viatger s'excusi ("simple curiosidad"), el guàrdia civil li torna el passaport i també ve a donar-li una excusa: "Son preguntas de trámite, ¿comprende usté?... hay que ir con mucho ojo, ¿me explico? Nosotros no sabemos qué clase de gente nos viene de fuera ni qué propósito se trae entre manos… En fin, usté comprende. Ande, vaya usté con Dios".

D'altra banda, malgrat que en la política franquista el suport a la lectura pública gairebé sempre és escàs, el nostre país tenia un ric patrimoni bibliogràfic heretat de la labor conservadora d'ordes religiosos, universitats històriques i dinasties com els Àustria i els Borbó, que havien creat grans biblioteques, com les de El Escorial i la Biblioteca Real, que esdevingué la Biblioteca Nacional l’any 1837. A més, els llibres desamortitzats en la primera meitat del segle xix s'havien dipositat a les biblioteques dels instituts de segon ensenyament, i des de la Llei d'instrucció pública (Espanya. Ministerio de Fomento, 1857) aquestes van passar a ser  biblioteques públiques "provincials". Així, doncs, durant la dictadura tenim un sistema bibliotecari paralitzat des del punt de vista de l'accés públic, però amb un patrimoni bibliogràfic molt valuós, poc accessible i conegut per al lector espanyol mitjà.

En aquest context entra dins la lògica del Règim franquista el fet que, quan en el NO-DO s'esmentin les biblioteques o se'n difonguin les activitats amb finalitats propagandístiques, el contingut posi l'accent en els tresors bibliogràfics de les grans biblioteques patrimonials i s'ometi la realitat d'incultura o abandonament de la lectura pública. Plantejada aquesta situació, la nostra hipòtesi de partida és que es podrà reflectir en la tipologia i la temàtica de les notícies aquesta contradicció entre una pobresa palesa però oculta del servei bibliotecari i una presentació propagandística del patrimoni documental.

3 El NO-DO en les polítiques de comunicació durant la dictadura

La Guerra Civil espanyola va despertar ben ràpidament en els contendents la necessitat d'arbitrar una política de comunicació que donés suport als seus idearis polítics i la seva actuació bèl·lica. En el bàndol franquista, va destacar la funció de la Falange com a motor d'expressió de l'ideari nacionalcatòlic mitjançant la propaganda i les connexions ineludibles amb els feixistes italians i nazis. A més, pocs dies després del cop d'estat, Franco va crear el Gabinete de Prensa de la Junta de Defensa Nacional, anomenat més tard Oficina de Prensa y Propaganda, i a partir de gener de 1937 va entrar en funcionament la Delegación de Estado para Prensa y Propaganda, que depenia directament de la Jefatura de Estado. Les normes que emanen d'aquest organisme són essencialment de control de les projeccions i produccions cinematogràfiques, d'estructuració d'una complexa xarxa de comissions i delegacions dedicades a la censura, i de depuració de biblioteques, centres culturals i llibreries de les obres contràries a la ideologia del nou Règim: tot allò que tingués idees dissolvents, immorals, marxistes o que atemptés contra la dignitat de l'exèrcit, la pàtria i la religió catòlica (Sevillano Calero, 1998; Gracia; Ruiz Carnicer, 2001).

La primera iniciativa de regulació de la propaganda de l'autoproclamat Estat es remunta a febrer de 1938. La Delegación passa a dependre del Ministerio del Interior i, a l'estil dels aparells propagandístics dels aliats europeus, aquest organisme establirà les bases d'un model que es mantindrà durant tot el Règim. L’any 1939, un cop acabada la Guerra Civil, es va convertir en la Subsecretaría de Prensa y Propaganda, la qual dos anys després seria absorbida per la Vicesecretaría de Educación Popular. Aquesta vicesecretaria es consolidarà com l'òrgan estable i definitiu per al control informatiu amb una missió clarament adoctrinadora, incloent-hi organismes autònoms però units en el seu objectiu, com l'Instituto Nacional del Libro Español, l'Editora Nacional, Radio Nacional, l'Agencia EFE, l'Instituto de Opinión Pública, l'Escuela de Periodismo i el NO-DO (Ramírez Benito, 2010).

L'entitat oficial NO-DO es va crear mitjançant una resolució de la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS (1942) en la qual es disposava, per mitjà de la Vicesecretaría de Educación Popular, la projecció obligatòria i exclusiva del noticiari cinematogràfic espanyol. Tal com assenyalen Tranche i Sánchez-Biosca (2006), tot i que la seva creació és més aviat tardana si es compara amb altres organismes dedicats a aquestes tasques, constitueix en l'imaginari col·lectiu el referent principal de l'expressió nacionalcatòlica del Règim franquista durant la seva existència.

Tan sols un mes després que s'hagués constituït el NO-DO, el gener de 1943, cap dels operadors cinematogràfics que treballaven en territori nacional podria obtenir reportatges o notícies. De la mateixa manera, i tal com indicava el text legal, cap laboratori podria manipular cap pel·lícula cinematogràfica que no hagués estat rodada pel NO-DO o pels seus operadors autoritzats. El monopoli per a la difusió de notícies de projecció obligada a les sales cinematogràfiques es va estendre fins l’any 1975, quan hi va posar fi una ordre del Ministerio de Información y Turismo, encara del Règim franquista.

Amb el restabliment de la democràcia a Espanya, l'Estatut de Ràdio i Televisió de 1980 marcava l'extinció de l'organisme i la seva integració en l'ens públic Radiotelevisió Espanyola, i dos anys més tard es va fer la cessió de tots els fons cinematogràfics a la Filmoteca Española mitjançant la Llei 1/82 (Espanya. Jefatura del Estado, 1982). Tots dos organismes es van fer càrrec de la seva catalogació, conservació, restauració i accés públic mitjançant la digitalització total dels continguts, la qual cosa és una realitat des de final de novembre del 2015 mitjançant el portal d’Internet de Radio Televisión Española.

Una vegada creat oficialment i dotat del pertinent marc legislatiu que hi atorgués l'exclusivitat en la difusió de la cultura, la informació i la propaganda del Règim, la plantilla del NO-DO es va nodrir del personal i els mitjans tècnics dels informatius que s'anaven editant en territori nacional. A partir del 30 de desembre de 1942, moment en què la Comisión Nacional de Censura Cinematográfica va aprovar la primera versió íntegra del noticiari, va desenvolupar una activitat frenètica. L'obligatorietat de la difusió del NO-DO a les sales de cinema va motivar la diversificació de la producció entorn de diferents formats narratius que trenquessin la monotonia de l'informatiu, de manera que també es van afavorir produccions més extenses, específiques o menys lligades a l'actualitat informativa:

• Noticiario español: és el producte més recognoscible de l'entitat i es va editar amb una periodicitat setmanal de 1943 a 1980. Dissenyat amb una clara vocació periodística, el seu format es trobava a mig camí entre l'espectacularitat comercial dels informatius americans i la rigidesa institucional i adoctrinadora dels noticiaris feixistes. En total es van produir quatre mil noticiaris. Fins a 1968 va ser en blanc i negre, i a partir d'aquest any va tenir format mixt i color. L'estructura narrativa del noticiari es va mantenir més o menys estable durant tota la seva existència, de la qual destaca la composició modular de les notícies, separades amb titulars, i les cortinetes audiovisuals d'entrada i sortida. Aquestes últimes configuren marques d'identitat pròpies i distintives, que formen part de l'imaginari cultural del franquisme per als espanyols: la sintonia immutable, repetitiva  que va perdurar quaranta anys, i un muntatge visual que va oscil·lar entre la bel·ligerància imperial dels primers anys i el dinamisme pop de l'última etapa.


• Revistes. Es tractava d'un format diferent del Noticiario, amb una extensió més àmplia, d'uns deu minuts, i no estaven tan vinculades a l'agenda informativa del moment. Contenia reportatges temàtics de producció pròpia o provinents de productores estrangeres amigues sobre assumptes d'interès polític, artístic, industrial i cultural. La més important va ser la revista Imágenes, de periodicitat setmanal entre  1945 i 1968, any en què es va substituir per Imágenes del deporte. A tall d'exemple: el número u d'aquesta edició va incloure reportatges sobre les pràctiques esportives de Franco, una prova de paracaigudisme militar a Reus i el pas de la torxa olímpica per Espanya.


• Documentals. Malgrat que la seva producció ja figurava entre les comeses del NO-DO des que es va crear, com que necessitaven molts recursos no es van produir amb profusió fins als anys seixanta, quan l'escassesa de pel·lícules verges va deixar de ser un problema. Les temàtiques dels documentals van ser molt diverses, s'hi tractaven assumptes polítics, artístics, culturals, esportius i, sobretot, religiosos. I n'hi ha haver tant en blanc i negre (entre 1935 i 1977) com en color (de 1949 a 1983).


• Altres formats. Entre els menys coneguts es poden esmentar, d'una banda, el Noticiario cultural, editat a partir de continguts seleccionats del Noticiario i adreçat a circuits culturals, escoles i institucions amb una clara missió pedagògica, i, d'altra banda, les edicions internacionals del Noticiario (no presents en l'arxiu en línia de la Filmoteca Española), amb números per a Portugal, Brasil i Hispanoamèrica.

Tot i que el format de noticiari va ser el més desenvolupat, des de començament dels anys seixanta, tal com apunta Matud Juristo (2011), la progressiva competència de la televisió estatal (TVE), que s'acabava de crear, va influir força en la generació d'altres productes, atès que la funció informativa començava a quedar coberta pel nou canal televisiu. Això va fer que el NO-DO es permetés de crear documentals que, com que eren més llargs, podien abordar millor els grans temes recurrents del franquisme: religió, història, esports, política o infraestructures.

Com assenyalen els ja esmentats Tranche i Sánchez-Biosca (2006), la funció informativa, educativa i adoctrinadora del NO-DO va passar per dues grans etapes al llarg del seu funcionament: durant els primers anys cerca una producció propagandística de la notícia basada en l'evocació de la Guerra Civil i l'exaltació de la figura de Franco. Mentre que a partir dels anys cinquanta, coincidint amb el canvi de model econòmic, les consignes s'actualitzen i el NO-DO es dedica a difondre el desenvolupament del país impulsat pel Règim: la celebració i l'apologia de la seva transformació econòmica, la seva dinàmica industrial, la creació d'infraestructures…

A la pregunta sobre què hi ha de propaganda en sentit estricte en les produccions del NO-DO, Tranche i Sánchez-Biosca conclouen que el NO-DO, a diferència del seu predecessor, el Noticiario español, en no haver nascut en el context de la Guerra Civil ni estava en mans de les faccions més bel·ligerants del Règim, no va ser un vehicle de propaganda tan matusser com aquells en els quals s'inspira:

“Una comparación rápida de NO-DO con los noticiarios de la Deutsche Wochenschau y con el mismo Noticiero Español no deja dudas al observador: no se trata solo de un énfasis distinto, de una particularidad española o una metamorfosis de la propaganda; es lisa y llanamente un declive de la misma. Ni el lenguaje de ataque domina los textos verbales, ni el montaje se permite en general operaciones conceptuales ni el deseo de movilización se percibe en ningún lado.” (Tranche; Sánchez-Biosca, 2006, p. 258).

Segons això, per bé que el NO-DO va contribuir a la difusió i la consolidació de l'ideari nacionalcatòlic del Règim franquista, no hauria de gaudir de major transcendència de la que va tenir propagandísticament com a generador d'un esperit nacional compartit. Concebut com una eina de control de la informació i exaltació propagandística, finalment va evolucionar cap a una mena de noticiari costumista, creador d'una identitat nacional (juntament amb molts altres mitjans emprats pel franquisme) que va calar en la consciència pública del país i en la nostra manera d'entendre'ns.

4 Metodologia de l'anàlisi

La font documental emprada en aquest treball ha estat l'arxiu del Noticiero Documental, que, com ja hem dit, és accessible de manera pública al portal d'Internet d'RTVE, on es recullen tots els materials produïts. D'aquest portal es va extreure un total de setanta-set documents després de fer-hi cerques amb el terme biblioteca (se'n van obtenir seixanta-un registres) i altres d'afins que podien completar més exhaustivament la nostra temàtica d'interès i em els quals, efectivament, ens van aparèixer altres referències: libro (sis), documentación (dues), archivo (dues) i lectura (sis), tant en noticiaris com en documentals en blanc i negre i en color, i la revista Imágenes. Tots aquestes documents es van visionar i es van descriure en una base de dades i un full de càlcul; es va transcriure el contingut de la notícia i s'hi van incloure les paraules clau, tal com mostra aquest exemple:

Taula 1. Exemple de registre de notícia emesa en el NO-DO amb referència a biblioteca (disponible a la Filmoteca de RTVE)

A continuació, es va fer una revisió bibliogràfica centrada en aspectes històrics generals i específicament, dels mitjans de comunicació espanyols durant el període objecte d'estudi, amb la finalitat de contextualitzar les notícies objecte d'anàlisi.

Finalment, es van comptar els resultats obtinguts per a facilitar-ne la categorització i es van analitzar les notícies mitjançant la tècnica qualitativa de l'anàlisi de contingut (Krippendorff, 1990). Vam optar per aquest tipus d'anàlisi perquè teníem la necessitat de fer servir un gran volum de material simbòlic i no volíem usar una tècnica intromissiva, sinó una altra que s'adaptés al treball amb material no estructurat prèviament i que tingués en compte el context.

5 Resultats

5.1 Descripció general

La col·lecció analitzada consta de 1.966 noticiaris, produïts entre el gener de 1943 i el maig de 1981. Els noticiaris tenen una durada mitjana d'entre 10 i 11 minuts (aproximadament, 300 metres de pel·lícula) i inclouen com a seccions fixes la capçalera d'entrada (d'entre 25 i 27 segons amb les dades identificatives de número, sèrie i any) i el tancament (d'entre 5 i 7 segons).

El contingut de les imatges d'aquestes marques d'obertura i tancament va anar evolucionant amb el pas dels anys i hi va haver un total de cinc canvis de capçalera: des de les primeres capçaleres d'estètica neoimperial amb el vol de l'àguila sobre el globus terraqüi, la bandera o l'escut fins a l'estètica més realista dels anys seixanta i pop dels vuitanta. La marca de sortida o el tancament va començar essent una imatge estàtica del globus terraqüi coronat per l'àguila imperial entre dues columnes unides per una cinta en la qual es podia llegir: "El mundo entero al alcance de los españoles". En èpoques posteriors, es va substituir per diferents imatges i la paraula "Fin".

A més, aquestes dues marques anaven acompanyades d'una banda sonora que es va mantenir gairebé inalterable (atès que, amb els anys, solament en van canviar lleugerament la instrumentació) i es va convertir en un tret distintiu dels noticiaris. La va compondre Manuel Parada, que ja havia treballat l’any 1941 a Raza, la pel·lícula de José Luis Sáenz de Heredia que va servir per a exposar els principis del nou Movimiento Nacional amb l'assessorament del mateix Franco.

Els noticiaris mai no van tenir cap estructura fixa ni cap jerarquia estable pel que fa als continguts i l'ordre d'aparició. Totes les notícies hi apareixien de manera encadenada, amb un rètol d'entrada amb el títol de cada una i un canvi en la banda sonora; quant al nombre de notícies per noticiari, va oscil·lar entre les set i les nou al començament i les tres o quatre en la darrera època.

Com ja s'ha avançat més amunt, vam obtenir la majoria de notícies, seixanta-una, corresponents estrictament a biblioteques, però també en vam trobar algunes amb libro i lectura (amb sis reportatges sobre cada una), mentre que amb el terme archivo i documentación tan sols vam obtenir dues referències. Els anys amb més presència d'aquestes notícies van ser 1955, 1962 i 1969, tot i que solament n'hi ha sis en cada un d'aquests anys. Els titulars de les notícies obtingudes van ser els següents:

Taula 2 . Notícies sobre biblioteques emeses en el NO-DO

Un primer element molt destacable és que en les notícies analitzades hi ha un predomini absolut de les grans biblioteques patrimonials respecte a les de caràcter públic local i els seus serveis al conjunt de la població. Destaca  una localització, la Biblioteca Nacional de España, que apareix a quaranta-dues notícies, seguida a una distància considerable (amb onze notícies) per l'anomenada pel Règim Biblioteca Central de Barcelona —que en realitat va néixer com a Biblioteca de l'Institut d'Estudis Catalans a començament del segle xx i que avui dia és la Biblioteca de Catalunya.

Pràcticament no hi ha presència de biblioteques públiques i en la majoria de casos aquestes dues grans biblioteques hi apareixen amb motiu de l’organització d'alguna exposició  en el context d’acte inaugurals, no pròpiament pels seus serveis més estrictament bibliotecaris. Aquesta primera constatació mostra ja una orientació vers l'exaltació del nacionalisme espanyol en les notícies culturals situades a les biblioteques. Únicament hi ha un cas en què el NO-DO es fixa en la tasca bibliotecària i d'extensió cultural de la xarxa provincial de Barcelona, coordinada des de la Biblioteca Central. Es tracta d'un reportatge  ja de 1972 i que va ser conseqüència de la reactivació progressiva, a partir de mitjan anys cinquanta, de l'activitat cultural d'aquestes biblioteques, investigada per Estivill (2013).

NOT N 1530 A

En les notícies del NO-DO tampoc no hi trobem les biblioteques universitàries o especialitzades, la qual cosa seria un indici de l'estancament de la universitat espanyola, afectada per l'exili i la depuració dels principals docents, i particularment les biblioteques, a causa de la censura exercida pels fons bibliogràfics científics al final de la Guerra Civil.

Pel que fa als personatges protagonistes de les exposicions acollides en aquests grans espais, els més esmentats en les notícies són gairebé sempre històrics: Cervantes (set), Santa Teresa de Jesús (quatre), el Cid (tres), Cristóbal Colón i Alfonso X el Sabio (dues). A més de personatges, també en són protagonistes alguns esdeveniments històrics, com ara el Barroc o el Segle d'Or (tres), la Reconquesta (tres) i el Tractat d'Utrecht (dues), que són el tema de l'exposició inaugurada que apareix en les notícies.

5.2 Anàlisi de contingut

La major part dels talls del NO-DO que s'ajustaven al nostre perfil de cerca tractaven, com hem dit, d'actes inaugurals d'exposicions als espais de les grans biblioteques del país. Les temàtiques més abundants que hi hem trobat han estat de tipus històrico-religiós (vint) per a celebrar, gairebé sempre, efemèrides de sants.

Les notícies relacionades amb biblioteques destinades a la ciutadania i les seves finalitats són escasses, i d'aquestes les més abundants són les nou notícies sobre la lectura o el llibre infantil (normalment amb motiu de campanyes per a fomentar-los) i les inauguracions de la Feria del Libro de Madrid al parc del Retiro, presents en sis notícies al llarg de tots aquests anys.

Les notícies sobre el llibre i la lectura infantil es distribueixen sense cap motiu aparent en els anys finals de la postguerra i els anys cinquanta: 1949, 1950, 1954, 1955, 1957, 1958, 1961 i 1962, i només reapareixen ocasionalment l’any 1974. La intenció que es persegueix és més emotiva que no pas de formació o didàctica: en aquestes notícies, hi veiem imatges d'infants il·lusionats contemplant llibres i vestits de diumenge, i, en realitat, encara que la temàtica general sigui la lectura infantil, gairebé no s'hi fa referència. Són molt més abundants les al·lusions a la il·lusió infantil i a un futur prometedor, i per això considerem que la finalitat aquestes notícies se situen majoritàriament en la postguerra) devia ser transmetre expectatives de millora o progrés, atès que la població rebria amb esperança qualsevol missatge d'aquest tipus.

Respecte als reportatges sobre la Feria del Libro, aquests apareixen més tard: excepte una notícia de 1952 i una altra de 1958, s'esdevenen durant els anys finals de la dictadura (1968, 1972, 1973 i 1974), i la seva vocació és més aviat donar compte d'un esdeveniment social i normalitzador, un esdeveniment que ens equiparava amb els països de l'entorn europeu, cosa que ja formava part de la segona etapa del franquisme.

Les paraules clau i expressions més emprades durant tots aquests anys del NO-DO han estat, per ordre d'aparició:

Taula 3. Termes usats en les locucions de les notícies sobre biblioteques al NO-DO

El llenguatge retòric  és sempre epidíctic i no deixa lloc a cap altra argumentació sobre les notícies, que es mostren com la comprovació efectiva de la grandesa del país. S'hi pot observar l'escassa presència de termes directament relacionats amb la lectura, les biblioteques o el foment cultural. En canvi, hi són molt abundants paraules que fan al·lusió a la història, els orígens del passat imperial, la religió i els valors cristians o civils que representen l'època, l'autoritat i la submissió. Els termes que s'hi fan servir amb més freqüència són els relacionats amb l'àmbit commemoratiu: exposició, aniversari, memòria, espanyol o espanyola, història, tradició, patrimoni, lectura, Crist, sant, cerimònia, rebuda, antic, barroc o símbol.

Un exemple significatiu, però que es pot considerar excepcional en la tendència descrita, és la notícia del 1953 sobre la inauguració del servei de bibliobús, que es va posar en funcionament en l'època del ja esmentat ministre Ruiz-Giménez. En aquesta notícia sí que es parla d'una "biblioteca pública rodant" i s'intenta transmetre que hi ha una voluntat d'acostar la lectura d'obres senzilles "a les zones obreres de Madrid", als pobles de la zona i als entorns "fabrils". Això denota una aparença populista i caritativa que funciona molt bé per a la seva imatge, un desig o una necessitat del Règim de mostrar-se més proper i preocupat per l'accés a la cultura de les classes desafavorides, i assegurar que el discurs franquista arribés a tothom, fins i tot a llocs com els pobles petits o els barris obrers que no tinguessin accés al NO-DO ni a altres campanyes propagandístiques, a diferència de la gent de les capitals. És una manera d'assegurar-se la presència en totes les capes socials i evitar que ningú quedés fora del missatge.

NOT N 571 A

Malgrat que inicialment la política franquista d'intercanvi cultural i propagandístic va estar molt lligada a Alemanya i Itàlia, fins i tot se'n van dur a terme exposicions específiques, no hem trobat ni una sola notícia al llarg de tot l'arxiu analitzat relativa a aquesta influència. Considerem que això podria ser conseqüència de dos factors complementaris. D'una banda, la coneguda necessitat del Règim de moure's, durant la Segona Guerra Mundial, entre els dos bàndols per a mantenir una aparent neutralitat que preservés dels riscos per a la dictadura d'una derrota de Hitler. D'altra banda, l'objectiu de la propaganda a la qual servia el NO-DO: si es tractava de construir una imatge imperial d'Espanya no s'havien de fer evidents les influències o ajudes externes.

L'estil general de les locucions és sempre molt oficialista i triomfal, es fa servir la història com a font de legitimació del Règim de Franco, ja que és el continuador del "passat gloriós" del país. Hi ha un determinisme evident en la manera de narrar, es vinculen els esdeveniments passats amb les actuacions de les autoritats franquistes i una promesa de futur triomfal, de supremacia nacional, per "designi diví": "España es la nación elegida para brillar en el mundo".

L'estructura audiovisual de gairebé totes les notícies és semblant i molt senzilla: una entrada ambiental que mostra plans generals del lloc on succeeix la notícia, plans més curts, alguns de detall en els quals podem observar cares de felicitat de la població i tresors culturals (normalment del passat, fàcilment recognoscibles) i un tancament que torna a ser amb plans generals que acostumen a acabar amb vistes del cel clar, lluminós, com si contingués aquella promesa d'un futur millor.

6 Reflexions finals

Una vegada duta a terme aquesta anàlisi superficial, podem concloure que l'ús que el NO-DO va fer de les biblioteques i el patrimoni bibliogràfic espanyol va ser publicitari, en el sentit que, mitjançant l'ús d'estratègies discursives i tècniques narratives persuasives, va ser aprofitat per la dictadura com un mitjà propagandístic més entre molts altres que es van emprar per a construir una imatge del passat imperial gloriós d'Espanya. En aquesta imatge, el Règim de Franco representava el paper de restaurador de l'antic ordre, i la cultura (fonamentalment del conegut com a Segle d'Or) va ser tornada a posar en valor. La lectura infantil o la presentació de les fires del llibre complementàriament exposaven un present feliç i prometedor, amb una població que gaudia de la primavera apropant-se al llibre i comprant-ne, ja en els darrers anys de la dictadura.

Per contra, no hi ha pràcticament notícies relatives a la biblioteca pública, l'activitat editorial o els nous autors, cosa que es pot atribuir o bé al fet que no hi havia cap mena de política bibliotecària i de foment de la lectura que es considerés destacable, o bé al fet que l'ús de les biblioteques i el patrimoni bibliogràfic  va tenir interès solament des del punt de vista propagandístic, per a fer públiques les fites històriques i els assoliments de la dictadura, la qual cosa va determinar quines notícies van ser considerades dignes d'aparèixer en el  NO-DO. Es pot dir que el criteri per a incloure-les en el Noticiero Documental no va ser la seva aportació objectiva a la cultura, sinó el paper que tenien en la construcció de la imatge imperial.

Probablement, aquestes dues possibilitats són complementàries i ratifiquen la nostra suposició inicial. La faceta negativa i coneguda per tothom s'hi manté òbviament oculta: la pobresa dels serveis, la depuració de biblioteques o l'acció de la censura de les seves col·leccions, tant en les públiques com en les universitàries, el control sobre la tasca editorial o la prohibició de les obres contràries al Règim. La presència majoritària de notícies correspondrà a les biblioteques de conservació, començant per la Biblioteca Nacional, els tresors del patrimoni bibliogràfic històric i les fires del llibre. Són una mostra més d'aquesta visió idealitzada de la realitat que va ser creada pel Noticiero Documental.

La revisió de les notícies que han format part de la nostra mostra ens ha permès observar que les biblioteques tenen un paper insignificant en el NO-DO, enfront de l'aprofitament del patrimoni bibliogràfic, que és un protagonista més destacat dels reportatges estudiats. Els redactors del NO-DO el presenten en el seu entorn, els grans espais com la Biblioteca Nacional o uns altres de gran valor artístic o històric, que són una manifestació de la grandesa històrica espanyola. I amb aquestes grans obres es projecten els grans autors de la literatura espanyola, que donen forma a uns continguts que s'ajusten a les nostres afirmacions anteriors sobre l'ús propagandístic, de construcció d'una identitat nacional basada en el passat gloriós, que mirava d'esquivar el present paupèrrim que es vivia en la societat espanyola, i particularment també en el seu sistema bibliotecari.

Bibliografia

Alted Vigil, A. (1984). Política del nuevo estado sobre el patrimonio cultural y la educación durante la guerra civil española. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos.

Bernays, E. L. (2008). Propaganda. Barcelona: Melusina.

Espanya. Falange Española Tradicionalista y de las JONS (1942). "Disponiendo la proyección obligatoria y exclusiva del Noticiario Cinematográfico Español y concediendo la exclusividad absoluta de reportajes cinematográficos a la entidad editora del mismo, Noticiario y Documentales Cinematográficos (NO-DO)". Boletín Oficial del Estado, p. 10.444. <http://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1942/356/A10444-10444.pdf>. [Consulta: 29/05/2017].

Espanya. Jefatura del Estado (1982). "Ley 1/1982, de 24 de febrero, por la que se regulan las Salas Especiales de Exhibición Cinematográfica, la Filmoteca Española y las tarifas de las tasas por licencia de doblaje". Boletín Oficial del Estado, núm. 50, p. 5.184–5.186.

Espanya. Ministerio de Educación Nacional (1947). "Decreto de 24 de julio de 1947 sobre Ordenación de los Archivos y Bibliotecas y del Tesoro histórico-documental y bibliográfico". Boletín Oficial del Estado, vol. 229, p. 4.610–4.614. <https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1947/229/A04610-04614.pdf>. [Consulta: 29/05/2017].

Espanya. Ministerio de Fomento (1857). "Ley de 9 de septiembre de 1857 de Instrucción Pública". Gaceta de Madrid, núm. 1.710. <https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE/1857/1710/A00001-00003.pdf>. [Consulta: 29/05/2017].

Estivill, A. (2013). "Las bibliotecas populares de Barcelona como espacios de socialización durante el segundo franquismo, 1957–1975". BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 30. <https://bid.ub.edu/es/30/estivill.htm>. [Consulta: 05/11/2017].

Fusi, J. P. (2000). "La Cultura". A: Fusi, J. P.; García Delgado, J. L.; Juliá, S.; Malefakis, E.; Payne, S. G. (ed.). Franquismo, el juicio de la historia. Madrid: Temas de Hoy, p. 295.

Gómez Hernández, J. A. (1993). "La preocupación por la lectura pública en España: las bibliotecas 'populares'. De las Cortes de Cádiz al plan de bibliotecas de María Moliner". Revista General de Información y Documentación [en línia], vol. 3, núm. 2, p. 55–94. <https://revistas.ucm.es/index.php/RGID/article/view/RGID9393220055A>. [Consulta: 26/11/2016].

Goytisolo, J. (1985). Señas de identidad. Barcelona: Seix Barral.

Gracia, J.; Ruiz Carnicer, M. A. (2001). La España de Franco (1935–1975). Cultura y vida cotidiana. Madrid: Editorial Síntesis.

Krippendorff, K. (1990). Metodología de análisis de contenido: teoría y práctica. Barcelona: Paidós.

Matud Juristo, Á. (2011). "La Transición en la cinematografía oficial franquista: El NO-DO entre la nostalgia y la democracia". Communication & Society, vol. 22, núm. 1, p. 33–58. <https://www.unav.es/fcom/communication-society/es/resumen.php?art_id=20>. [Consulta: 05/05/2016].

Méndez Aparicio, J.; Girón García, A.; Méndez Aparicio, J. A. (1984). La biblioteca pública: índice del subdesarrollo español. Madrid: J. Méndez.

Ortega y Gasset, J. (1935). "Misión del bibliotecario". Actas y trabajos del II Congreso Internacional de Bibliotecas y Bibliografía I y II. Madrid: Congreso Internacional de Bibliotecas y Bibliografía p. 79–123.

Ramírez Benito, P. (2010). "A golpe de retina: formación y concienciación del 'Nuevo Estado' a través de la imagen". Brocar: Cuadernos de investigación histórica, núm. 34, p. 243–272. <https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3813221>.

Rodrigo Echalecu, A. M. (2009). Las bibliotecas públicas durante el primer franquismo: entre la continuidad y la ruptura. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. <http://eprints.ucm.es/10351/1/bibliotecaspublicas.pdf>. [Consulta: 19/01/2017].

Ruiz Bautista, E. (2005). Los señores del libro: propagandistas, censores y bibliotecarios en el primer franquismo (1939–1945). Gijón: Ediciones Trea.

Sevillano Calero, F. (1998). Propaganda y medios de comunicación en el franquismo (1936–1951). Universidad de Alicante. <http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/33149>. [Consulta: 03/06/2016].

Tranche, R. R.; Sánchez-Biosca, V. (2006). NO-DO, el tiempo y la memoria (8a ed.). Madrid: Filmoteca Española. <http://roderic.uv.es/handle/10550/29921>. [Consulta: 10/05/2016].