Editores de gènere a l’Argentina. Avanços i desafiaments d’un rol en construcció

1 Introducció

El 10 de març del 2022 la periodista Mariana Iglesias —primera editora de gènere de l'Argentina— va publicar un article d'opinió al diari Clarín en què qüestionava la conductora de televisió Viviana Canosa per les declaracions discriminatòries cap a les dones que s'havien mobilitzat dos dies abans en el marc del Dia Internacional de les Dones Treballadores. L'article, que es titulava "Viviana Canosa y el lado del mal", va ser només unes hores a la web d'un dels diaris de més abast del país.¹ La censura que el mitjà va exercir sobre la seva editora de gènere va produir un ampli repudi, primer de les xarxes de periodistes, després de la comissió interna del diari² i fins i tot del Fórum de Periodismo Argentino (FOPEA),³ entre d'altres.

Tot i que l'Argentina és pionera en la incorporació de la figura de l'editora de gènere als mitjans de comunicació, encara persisteixen les dificultats a què s'ha d'enfrontar quotidianament qui assumeix aquest rol. A més de les resistències pròpies dels espais de treball —que són de dos tipus: col·legues i directius i directives—, cal tenir en compte el creixement dels atacs a través de les xarxes socials, i també el que anomenem foc amic, és a dir, qüestionaments durs per part dels sectors feministes.

Però, què entenem per editora de gènere? Si bé considerem que és un concepte en procés de construcció, ens sembla interessant la definició que aporta la periodista Isabel González Ramírez (2020) en assenyalar que "las editoras de género han surgido en las redacciones para garantizar que el contenido deje de promover estereotipos y analizar las razones estructurales detrás de la violencia contra las mujeres y las personas LGBTQ+".

A l'Argentina no es pot comprendre el sorgiment de la figura de l'editora de gènere al marge del creixement del moviment de dones i feminista, de la seva història i les seves darreres conquestes. Com a mostra esmentaré tres fites de rellevància: 1) el sosteniment durant trenta-quatre anys dels Encuentros Nacionales de Mujeres (un esdeveniment únic al món que congrega dones i diversitats una vegada a l'any en una província diferent), 2) el sorgiment del moviment Ni Una Menos el 2015 amb centenars de milers expressant-se als carrers contra els feminicidis i 3) la irrupció de l'anomenada Marea Verde el 2018, que va unir diferents generacions en la lluita per la legalització de l'avortament i va conquistar el 2020 la Llei d'interrupció voluntària de l'embaràs.

El 1985, les Nacions Unides va organitzar la Trobada Internacional de Dones a Nairobi, Kènia, a la qual també va assistir un grup de dones argentines que en tornar van decidir que era moment de crear una trobada pròpia, en què les dones del país poguessin prendre la paraula i debatre sobre els temes que els preocupaven. Organitzen així l'Encuentro Nacional de Mujeres l'any 1986, a Buenos Aires, en què van participar al voltant de mil dones. Avui se n'hi congreguen cada any entre cinquanta mil i setanta mil. Aquestes trobades es van sostenir durant trenta-quatre anys (fins al 2019). Així que va sobrevenir la pandèmia, l'Encuentro de Mujeres es va dividir per primera vegada en la història, de manera que aquest any hi haurà dos esdeveniments en dues dates diferents.

El Ni Una Menos és un moviment que neix el 2015 després del feminicidi de l'adolescent Chiara Páez a la província de Santa Fe. Va ser tal el malestar i la indignació que va generar aquest fet en la població que el 3 de juny d'aquell any, després de convocatòries sorgides en les xarxes socials, milers de persones es van mobilitzar a tot el país per repudiar la violència contra les dones i reclamar respostes a l'Estat. Des d'aquell dia, la data s'ha incorporat al "calendari" reivindicatiu del moviment de dones i feminista.

Sens dubte, el salt més gran en el moviment es va fer el 2018 amb l'habilitació —per part del llavors govern de Macri— del debat per la legalització de l'avortament al Congrés. Amb la referència a la Campaña Nacional por el Derecho al Aborto Legal, Seguro y Gratuito (sorgida l'any 2006), es van organitzar les mobilitzacions de dones més nombroses que hagi vist el nostre país (i potser de les més grans de la història del camp popular). El tema va entrar al debat públic i va guanyar espai als mitjans de comunicació. El 2018 es va guanyar la mitja sanció de la llei a la Cambra de Diputats, però es va perdre per pocs vots al Senat. Aquell 13 d'agost, més d'un milió de dones es van donar cita a l'exterior del Congrés en una gran vigília. Naixia així el que es va anomenar Marea Verde el component principal de la qual va ser dones joves, moltes estudiants de secundària, que van sortir als carrers a lluitar contra l'avortament clandestí i el dret a decidir sobre el propi cos. Finalment, el 30 de desembre del 2020 —encara en pandèmia i aquesta vegada amb el govern d'Alberto Ferández— les dones als carrers van conquerir la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs.

Com a correlat d'aquest activisme, també hi ha el treball d'incidència que les xarxes de periodistes feministes fan des de fa més de quinze anys, com la pionera Periodistas de Argentina en Red por una Comunicación no Sexista (Red PAR, nascuda el 2006) o la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género (RIPVG-Arg)⁴ (Spinetta, 2016), i més recentment trobem espais com ara Periodistas Argentinas (sorgida el 2018). Alhora, han proliferat xarxes que funcionen de manera més informal, per exemple, a través de grups de WhatsApp. És evident que cada cop són més les periodistes que s'ubiquen des d'un enfocament de gènere i feminista.

El que hem esmentat abans ha redundat també en audiències més atentes i preocupades respecte als continguts sexistes dels mitjans de comunicació. La difusió i l'abast de les xarxes socials, alhora, han creat una plataforma perquè es manifestin les crítiques a uns continguts determinats de forma més immediata i massiva.

D'altra banda, l'Argentina és considerada un país avançat en matèria de legislació de protecció dels drets de les dones i de les diversitats. Té lleis de protecció contra la violència, llei d'unió civil entre persones del mateix gènere, llei d'identitat de gènere, llei d'interrupció legal de l'embaràs i la recentment aprovada llei de quota laboral travesti trans. El 2020, a més, es va crear el Ministeri de Dones, Gèneres i Diversitat Sexual de la nació.⁵

Tots els aspectes esmentats abans s'han convertit en el plafó que ha permès obrir camí a les periodistes feministes i a la creació de la figura de l'editora de gènere.

2 L'horitzó de la transversalitat

A mitjan del 2020 des de l'Associación Civil Comunicación para la Igualdad vam fer la primera investigació centrada a recollir l'impacte que havia tingut la creació de la figura de l'editora de gènere en els mitjans de comunicació de l'Argentina (Spinetta, 2020), alhora que vam analitzar les condicions de treball de qui va assumir aquesta tasca.

Per dur a terme aquella investigació, vam entrevistar les vuit periodistes que en aquell moment estaven exercint el rol d'editora de gènere. Quatre d'aquestes entrevistes van ser en temps real (a través de videotrucades per plataformes digitals ja que ens trobàvem en aïllament per la pandèmia), mentre que a la resta els vam demanar que completessin un formulari de Google. A totes els vam fer una sèrie de preguntes que abordaven els objectius de creació del càrrec, avenços i dificultats o condicions salarials i laborals, entre d'altres. Després vam sistematitzar la informació i vam redactar les conclusions.

Aquesta figura va néixer al nostre país el 3 de juny del 2019 al diari Clarín —mitjà d'abast nacional amb àmplia tirada i audiència— i va ser posteriorment presa per altres mitjans de comunicació, tant públics com privats. No és menor que s'hagi triat aquesta data, ja que es commemoraven quatre anys del primer Ni Una Menos.

En aquella primera investigació vam assenyalar que les autoritats de les empreses mediàtiques havien avançat en aquests nomenaments per la necessitat d'assumir un grau més alt de responsabilitat social davant l'avenç dels feminismes a la societat i el seu impacte en l'agenda mediàtica. Alhora, això es combinava amb la possibilitat d'atreure una audiència específica –principalment dones i col·lectius de la diversitat– interessada en la temàtica particular de gènere. En tercer lloc, alguns d'aquests mitjans havien signat acords amb organismes internacionals —com l'ONU— en què es comprometien a incorporar la perspectiva de gènere als continguts. Una dada rellevant és que la meitat de les editores van esmentar antecedents de casos de violència de gènere a l'interior del mitjà i van valorar la creació del càrrec també com una decisió política davant d'aquests fets.

Alhora, els objectius centrals de qui va assumir el paper d'editora de gènere en el període en què es va fer la investigació tenien a veure amb la possibilitat de transversalitzar l'enfocament de gènere a totes les seccions del mitjà en què treballava. Totes coincidien en la necessitat de manejar una agenda prioritària de temes, però que calia impregnar de l'enfocament de gènere totes les temàtiques i seccions. Aquest desafiament encara persisteix.

Aleshores eren vuit les periodistes que complien aquest rol: Mariana Iglesias (Clarín), Laura Loncopan Berti (Río Negro), Gabriela Weller (Sistema de Medios de la Universidad Nacional de Córdoba), Julia López (Sistema de Medios de la Universidad Nacional de Cuyo), Carmen Amador (El Tribuno de Jujuy), Gabriela Pellegrini (Chaco Tv i Radio Provincia del Chaco) i Silvina Molina (Agencia Nacional de Noticias Télam). Tots els seus nomenaments es van produir en menys de dos anys, entre el 2019 i el 2020. Val a dir que el segon mitjà a designar editora de gènere al país va ser el diari digital Infobae, l'agost del 2019, amb la periodista Gisele Souza Díaz, que va deixar el càrrec a mitjan del 2020 i mai més va ser reemplaçada. Posteriorment, van assumir el càrrec Marina Abiuso (canal de notícies TN/Artear), Clarise Sánchez Soloaga (República de Corrientes), Ingrid Beck (Letra P) i Lorena Leeming (Diario Jornada de Chubut).⁶

És a dir, que actualment a l'Argentina hi ha onze periodistes que exerceixen el rol d'editora de gènere. Aquests mitjans, alhora, tenen característiques diferents: un és un mitjà d'abast nacional que manté versions en paper i digital (Clarín), una altra és l'agència estatal de notícies de la nació (Télam), quatre són diaris provincials (Río Negro, El Tribuno de Jujuy, República de Corrientes i Diario Jornada de Chubut), un és un mitjà exclusivament digital (Letra P), dos són sistemes de mitjans dependents d'universitats nacionals (Cuyo i Córdoba), un és un canal de televisió d'abast nacional (TN/Artear) i el restant correspon al sistema de ràdio i televisió d'una de les vint-i-quatre províncies argentines (Chaco).

En acabar aquest article, entrevistar les tres primeres editores de gènere nomenades amb l'objectiu d'actualitzar algunes de les dades que havia donat la investigació del 2020. Aquestes entrevistes aborden l'experiència de les editores durant el temps en què han desenvolupat la seva tasca.

3 Red de Editoras de Género

La necessitat d'enfortir i donar suport al treball d'aquestes periodistes va donar lloc a la creació de la primera Red de Editoras de Género a l'Argentina. Es va fundar el 25 de novembre del 2021 en el marc del Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona, a instàncies del Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA) a l'Argentina.

Aquest espai el compon el conjunt de les periodistes que tiren endavant aquesta tasca i a finals d'abril del 2022 es van reunir en la primera trobada presencial per delinear plans i estratègies comunes. Mariana Isasi,⁷ cap de l'oficina d'UNFPA a l'Argentina, remarca: "Veíamos que las editoras tienen una alta demanda, tanto interna como externa, y además muchas veces ellas mismas, que trabajan para evitar la violencia, terminar con los estereotipos y el lenguaje sexista, entre otras cuestiones, son también víctimas de agresiones en redes sociales, en medios, etc. La red intenta ser un espacio de sostén, acompañamiento y que pueda ayudar a avanzar en sus funciones". L'organisme buscarà generar una evidència que contribueixi a visibilitzar els desafiaments en matèria de cobertures amb perspectiva de gènere i drets humans, així com sistematitzar les experiències i els aprenentatges col·lectius per usar-los com a referència davant el nomenament de noves editores de gènere en altres mitjans de comunicació, tant a l'Argentina com a la resta de la regió.

Sobre això, Laura Loncopan Berti,⁸ editora de gènere del diari Río Negro, va assenyalar: "No es un trabajo que se ejerce de una única forma, no hay una única manera de ser editora de género, la Red nos permite ir repensando nuestra función. En ese sentido, siento que tiene una potencia absoluta porque permite encontrarnos en términos de no sentirnos tan solas, porque, si bien tenemos el apoyo de compañeras y compañeros, hay mucha frustración en nuestro trabajo. A la vez, saber que todas las propuestas que nosotras tenemos para repensar el ejercicio del periodismo también tienen mucho que ver con las subjetividades. No trabajamos sobre una agenda, trabajamos sobre una manera de ver el mundo".

Per a Gabriela Weller,⁹ editora de gènere del Sistema de Radio y Televisión de la Universidad Nacional de Córdoba: "El lanzamiento de la Red le dio un espaldarazo a las compañeras que desempeñamos esta función en todo el país. Pero es pronto para evaluar su importancia concreta. En la teoría, servirá para potenciar y respaldar nuestro trabajo. También para incidir políticamente e impulsar que todos los medios nombren editoras. Será interesante compartir experiencias, que son muy diversas, y debatir un plan de acciones a mediano y largo plazo".

D'altra banda, Martiana Iglesias,¹⁰ editora de gènere de diari Clarín, va opinar: "Tener el apoyo de un organismo de derechos humanos internacional es sumamente importante. En Argentina creo que tenemos el récord mundial de diez editoras de género y lo que vino a hacer UNFPA es darnos un apoyo para que no quede este cargo solo en un nombramiento y quede en una cuestión de pinkwashing, sino que se le dé valor al trabajo que estamos haciendo y mayor visibilización".

4 Avanços, resistència, desafiaments

Les editores de gènere existeixen a l'Argentina des de fa només tres anys. En aquest temps han aconseguit jerarquitzar el seu rol entre col·legues i audiències, però encara s'enfronten a resistències i múltiples desafiaments. L'horitzó de transversalitzar l'enfocament de gènere al conjunt dels continguts apareix encara com una utopia, però es té la percepció que s'han fet passos.

Mariana Iglesias va complir tres anys en la tasca el 3 de juny passat. Ella no considera que hi hagi retrocessos des que va assumir el rol, encara que persisteixen les dificultats: "En estos tres años avanzamos un montón en cuanto a la cobertura con perspectiva de género. Esto se respeta en la mayoría de las notas. Pero aún falta…, falta que haya más fuentes de mujeres en la consulta de opiniones, más historias positivas y, por otro lado, me parece que persiste un problema en cómo se cubren determinadas notas, sobre todo las que tienen que ver con violencia en donde persiste la espectacularización".Afegeix que la reproducció de notícies amb temes virals resta molt, perquè s'utilitzen formes que reprodueixen violència, com també buscar la notícia en allò "rar o diferent" com quan una dona mata el marit, "sabiendo que en este país hay al menos un femicidio al día".

Gabriela Weller va ser nomenada l'octubre del 2019 i, com totes, gran part de la seva tasca la va desenvolupar en el context de la pandèmia, amb el consegüent aïllament social preventiu i obligatori que s'havia disposat al país. Així i tot, considera que va poder avançar en tres aspectes: 1) monitoratge de continguts de totes les plataformes que conformen el Multimedio (580AM, 102.3 FM, Canal 10, Canal U i portal web Cba24n), 2) participació a les taules de blanc¹¹ i 3) capacitació virtual en la Llei Micaela.¹²

Sobre el primer punt remarca que "monitorear en tiempo real me permitió intervenir frente a los contenidos sexistas, hablando con las personas que participaron en la producción de la noticia en cuestión. Hablar, argumentar, explicar por qué un titular, una foto, un comentario constituían una mala práctica implicó una suerte de capacitación constante, partiendo siempre de la hipótesis de que la mayoría de los errores o enfoques incorrectos no se producen por voluntad o decisión política, sino por inercia ('siempre se hizo así') o por desconocimiento ('qué tiene de malo decir que la mató por un ataque de celos')". Amb relació a la participació a la taula de blanc, "fue una gran oportunidad porque allí pude sugerir fuentes no tradicionales, verdaderamente plurales; incluir temas de la agenda feminista; incidir en el enfoque y tratamientos de la información. Un lugar estratégico del que participé solo unos meses. Nadie me dijo 'quién sos vos, una periodista feminista marcándole el terreno a los jefes de toda la vida…', pero con el regreso a la presencialidad las reuniones dejaron de hacerse".

La capacitació va ocupar sempre un lloc central en el pla de treball de Weller, que va aprofitar la virtualitat per adscriure el personal dels Servicios de Radio y Televisión (SRT) a la formació obligatòria en Llei Micaela que brinda la Universidad Nacional de Córdoba, un curs virtual asincrònic de quatre mòduls."En tan solo seis meses logramos que el 93 % del personal completara esa formación. Se instaló el tema, la inmensa mayoría realizó y aprobó el curso, enfrentándose a conceptos como sexo/género, identidad de género, violencia de género, patriarcado, quizás por primera vez e incluso sin estar de acuerdo. De este modo nos convertimos en el primer medio del país en comenzar con la formación en Ley Micaela." En el moment de desenvolupar aquest article oferia una segona part de la formació, en tallers presencials de vuit o deu persones, sobre comunicació amb perspectiva de gènere i enfocament de drets.

Per la seva banda, el balanç que fa Laura Loncopan Berti és positiu. "A veces siento que algunas propuestas tienen mayores niveles de incidencia, y otras veces no. También tiene que ver con cuando se plantean ciertos temas, hay momentos en los que la conversación pública alrededor de ciertos tipos de agenda está más permeable, y otros en los que hay mayores niveles de resistencia. Muchas veces el rol de las editoras de género es potenciar a las otras compañeras que están cubriendo temas, que se sientan respaldadas y sientan que sos un lugar de consulta."

Algunes resistències que persisteixen en els diferents casos són la poca receptivitat en part de l'equip de treball. En paraules de Weller, "las dificultades más importantes tienen que ver con las resistencias a los cambios, en general de los jefes más antiguos […], una resistencia que no siempre es explícita y direccionada, sino más bien de hacer las cosas como se hicieron siempre".

Alhora, hi ha preocupació per la penetració dels discursos d'odi i els atacs cada cop més freqüents cap a les periodistes feministes en les xarxes socials. Sobre això, una investigació de l'Asociación Civil Comunicación para la Igualdad i de Sentiido sobre la base de vint-i-vuit entrevistes a periodistes dones i homes d'Amèrica Llatina i l'anàlisi de seixanta-sis comptes de Twitter va llançar entre els resultats que les periodistes dones són atacades, igual que els seus col·legues homes, pels temes polítics o de conjuntura que publiquen, però contra elles s'utilitzen moltes més expressions discriminatòries vinculades al gènere i agressions amb connotacions sexuals (Chaher; Cuéllar, 2020).

5 Com a tancament

Es podria assenyalar que l'Argentina es troba a l'avantguarda a l'Amèrica Llatina en matèria d'incursió de la figura de l'editora de gènere en diferents mitjans de comunicació. Aquesta experiència s'està analitzant des de la regió i el món. El periodisme feminista, amb el suport del fort moviment de dones i diversitats que hi ha en aquest país, es va obrint camí als mitjans massius de comunicació. Hi ha una visibilitat més gran d'aquesta necessitat i d'incorporar l'enfocament de gènere en la construcció de les notícies, alhora que les audiències estan atentes als continguts sexistes que circulen als mitjans de més abast.

Les editores de gènere han estat reconegudes als seus llocs de treball i han esdevingut un suport per a col·legues que treballen amb l'enfocament de gènere i diversitat. Encara han de fer front a resistències i qüestionaments a la seva tasca, tant dins dels espais de treball com des de fora. Les deu periodistes que estan desenvolupant la tasca en mitjans molt diversos al llarg del país estan posant les bases per al que vindrà després.

Bibliografia

Chaher, Sandra; Cuéllar, Lina (2020). Ser periodista en Twitter: violencia de género digital en América Latina. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: Comunicación para la Igualdad Ediciones; Bogotá: Sentiido; París: UNESCO. <https://comunicarigualdad.com.ar/periodista-en-twitter/>.

González Ramírez, Isabel (2020). "Por qué tener editoras de género". Red Internacional de Periodistas. <https://ijnet.org/es/story/por-que-tener-editoras-de-genero>.

Spinetta, Belén (2020). Editoras de género en medios de comunicación de Argentina: avances, disputas y tensiones en la construcción de un periodismo feminista. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: Comunicación para la Igualdad Ediciones. <https://comunicarigualdad.com.ar/investigacion-sobre-editoras-de-genero-de-argentina/>.

— (2016). "Organizaciones de mujeres y redes de periodistas. El ojo vigilante de la sociedad civil". En: Chaher, Sandra (ed.). Argentina: medios de comunicación y género– Hemos cumplido con la plataforma de acción de Beijing. Ciudad Autónoma de Buenos Aires: Comunicación para la Igualdad Ediciones. <https://comunicarigualdad.com.ar/ha-cumplido-argentina-con-el-capitulo-j-de-la-plataforma-de-accion-de-beijing/>.

Notes

¹"Denuncian que Clarín censuró a su propia Editora de género, por una nota sobre Viviana Canosa". Consultat a: <https://www.tiempoar.com.ar/generos/denuncian-que-clarin-censuro-a-su-propia-editora-de-genero-por-una-nota-sobre-viviana-canosa/>.

²"Clarín censura a su propia Editora de Género". Consultat a: <https://comisioninternaclarin.wordpress.com/2022/03/11/clarin-censura-a-su-propia-editora-de-genero/>..

³"FOPEA rechaza la decisión tomada por la conducción periodística del diario Clarín de levantar del sitio web la columna de la editora de género, Mariana Iglesias". Consultat a: <https://www.fopea.org/fopea-rechaza-la-decision-tomada-por-la-conduccion-periodistica-del-diario-clarin-de-levantar-del-sitio-web-la-columna-de-la-editora-de-genero-mariana-iglesias/>.

⁴La RIPVG-Arg és el capítol argentí de de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género nascuda el 2005.

⁵L'avaluació del compliment de les normes esmentades abans i de l'efectivització de polítiques públiques no és motiu d'anàlisi d'aquest article.

⁶D'altra banda, Radio Nacional va crear una àrea de gèneres, centrada a produir continguts amb aquest enfocament i incidir en la transversalització a tots els productes.

⁷Entrevista feta amb l'autora d'aquest article el març del 2022.

⁸Entrevista feta amb l'autora d'aquest article el març del 2022.

⁹Entrevista feta amb l'autora d'aquest article el març del 2022.

¹⁰Entrevista feta amb l'autora d'aquest article el març del 2022.

¹¹S'anomena taula de blanc la reunió d'editors o editores diària on es debaten i defineixen els temes principals de l'agenda del dia.

¹²La Llei Micaela estableix la capacitació obligatòria en gènere i violència de gènere per a totes les persones que s'exerceixen en la funció pública, en els poders executiu, legislatiu i judicial de la nació. Va ser promulgada el 10 de gener del 2019. El seu nom és en commemoració de Micaela García, una jove de vint-i-un anys, militant del Movimiento Evita, que va ser víctima de feminicidi en mans d'un home amb antecedents de violència de gènere que havia rebut el benefici de sortides transitòries.